Imagineu-vos que el dia 27 els alumnes s’haguessin reunit per seguir les votacions del Parlament en una pantalla, a la sala d’actes. Imagineu-vos que hi hagués hagut festa grossa, i que a primera hora de la tarda els alumnes haguessin deixat les classes per celebrar la nova República.
Però no. I no només no va ser així perquè els professors siguem prudents de mena a l’hora de deixar que la política entri a les aules, sinó perquè les condicions en què s’estava produint tot plegat eren certament estranyes, i tots n’érem conscients.
El migdia del dia 27 alguns dels professors que no fèiem classe seguíem els esdeveniments a través dels ordinadors dels seminaris. A la una, les classes es feien amb tota normalitat. El fet que ni llavors la política no entrés a les aules és símptoma que les coses són dubtoses i el terreny indefinit. He viscut alguns fets històrics com a professor i com a alumne, i els que queden per sempre es viuen amb una altra intensitat.
Tothom sap què feia el 23-F a un quart de set de la tarda. A l’institut on treballava ja no hi havia classes. Però l’endemà, amb Tejero encara dins de l’edifici, els fets s’anaven seguint puntualment per la ràdio, i no es parlava de res més. Només al migdia, quan els assaltants van abandonar l’edifici, les classes es van començar a normalitzar.
L’assassinat de Kennedy, un remot 23 de novembre de 1963, va ser al migdia d’un divendres. A la tarda, recordo que la senyoreta ens va fer resar un parenostre per la seva ànima. El mateix any, poc abans que s’acabés el curs, també ens va fer resar per la mort de JoanXXIII i ens va fer seguir, quasi en directe, les fumates negres del conclave, fins a la blanca de Pau VI. Devia ser una manera de fer veure als nens que al món passen coses importants, encara que ara l’elecció d’un Papa ens pugui semblar ben poc transcendent.
Tampoc semblava gaire transcendent el que passava al Parlament de Catalunya el dia 27. Les votacions i el discurs ens van sorprendre quan no hi havia classes. I a les classes de batxillerat nocturn la normalitat era absoluta. Al meu institut va ser gairebé un dia qualsevol. Només al vespre vam sentir l’aldarull de la manifestació que, prèviament, va passar per davant de Catalunya Ràdio i d’un centre d’ensenyament de la Via Augusta on van provocar més d’un ensurt. Cridaven “Catalunya es España”. Em va semblar que aquest 27 d’octubre no passaria a la història. El dia històric encara ha d’arribar.
