Jo tinc dos anys. Ho sé perquè dormo encara en un llit minúscul de baranes blanques. Vivim en un pis de nova construcció, en un bloc de tres plantes amb balcons llargs plens de palmons ressecats on piloto un tricicle de rodes vermelles. Un dia, molts anys més tard, el revisitaré i em semblarà que el temps l’ha encongit de manera cruel. No ho sé, suposo que tornar als paradisos de la infantesa no és tan bonic com sembla.
Però tornem on érem. La meva habitació és al mig del pis i la comparteixo amb la meva germana gran. Ella té un llitet petit al costat de la porta i jo ocupo la part de sota la finestra. Ens portem dos anys i ho fem tot junts. La mare ens fa la roba a conjunt, ella és rossa i d’ulls clars, pastada al pare; jo, moreno i d’ulls verds, amb un tupè molt del moment.
Quan és hora d’anar a dormir seguim sempre el mateix ritual. Un cop apagats els llums m’espero uns segons i aleshores dic a la Neus ben fluixet: “Neus, que dorms?” I quan sento la seva resposta engego la meva tàctica perversa. Com que sé que ma germana és molt poruga li dic amb veu ronca: “Neus, vigilaaa, que viene la Mano Negraaa! ” Què voleu! Tenia dos anys i encara no havia refinat el meu esperit tocaperes.
El cert és que la tàctica funciona, ho sé del cert, com també sé què passarà a continuació. Perquè la Neus és diferent. Qualsevol nena de quatre anys m’hauria engegat a pastar, o fotut un clatellot o directament s’hauria posat a cridar: “Parees, el Lluiset m’està molestaaant!” Però ella no. Ella fa el que cal. Sense dir un sol mot, salta del seu llit i, escalant les baranes, es fica sota els meus llençols, en aquell bressol minúscul, m’abraça ben fort i així és com ens trobaran els pares l’endemà quan vinguin a despertar-nos. Cada matí. Cada dia. Sempre.
Els últims cops que anava a casa seva a veure-la també tenia la lliçó ben apresa. Havia de tractar-la normal, sense fer-la sentir més malalta del que estava. Però tot era entrar i veure-la ajagudeta al sofà, menuda i bonica, i m’estirava al seu costat i l’abraçava ben fort, com quan era petit, aquest cop mirant de ser jo qui foragités aquesta mano negra que tant l’espantava. I no, no ens n’hem sortit, però l’escalfor de la seva abraçada m’acompanya cada dia quan em llevo. I així serà. Cada dia. Sempre.
