En procés... d'intentar entendre-ho
Quan jo estudiava 3r d'EGB, l'any 1972, a matemàtiques va entrar amb força la teoria de conjunts. Sí, sí, com ho llegiu: els diagrames d'Euler-Venn. Conjuntos disjuntos, pertenece a, conjunto intersección… Vam passar de les taules de multiplicar a 2n a… allò. Amb el pas del temps (i ja veieu que n'ha passat força) m'he preguntat sovint qui decideix aquestes coses? Vull dir, si ets professor pot ser que coneguis col·legues que corregeixen exàmens de selectivitat, que seleccionen lectures obligatòries o que han escrit llibres de text (fins i tot pots ser un d'ells!). I també coneixem noms de grans gurus educatius que assessoren conselleries i ministeris, però… qui va decidir, per exemple, que ja no calia memoritzar la celebèrrima llista dels reis gots? Per cert, el meu pare va néixer l'any 1937, i ja no els va haver d'aprendre (de vegades penso que alguns tòpics que arrosseguem sobre educació tenen la seva font… a Zipi y Zape).
En el meu trajecte alumne-professor-pare-divulgador educatiu he assistit al naixement i apogeu (i de vegades caiguda), entre d'altres, de les fitxes, les tècniques d'estudi, l'anàlisi sintàctica amb caixes i en arbre (per damunt i per sota de l'oració), la pretecnologia, l'educació cívica, l'emprenedoria, la robòtica, la programació… I en l'avaluació, he vist butlletins que anaven de sobresaliente a muy deficiente, i on també s'avaluava l'actitud, des de muy buena a pasiva o negativa. Jo mateix he avaluat procediments, conceptes i actituds, amb xifres i sense. Als exàmens dels meus alumnes hi he posat notes, comentaris i dibuixets… sí, amb boli vermell!
I ara assisteixo amb un cert estupor a això de canviar el "suspens" o el "no assolit" per "en procés d'assoliment". A veure, els alumnes ja saben que un cate és un cate, o sigui que ara segurament es preguntaran els uns als altres "Quants EPA t'han caigut?". Però, de nou, qui ho ha decidit, això? Perquè qualsevol mestre sap que els alumnes poden estar en procés d'assoliment… o no.
No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: sé que prendre grans decisions educatives és complicat, i que no podem fer assemblees multitudinàries de docents, però, de debò, ¿és molt demanar que abans de prendre segons quines decisions es pregunti a unes quantes mestres, no sé… què en pensen?
