"És infinitament més fàcil ser mare que madrastra"

BarcelonaNingú et prepara per cuidar els fills de la teva parella. Quan l’enamorament encega tots els sentits, poc et pots imaginar que, juntament amb aquella persona, se n’hi afegeixen unes altres de més menudes que, si tot va bé, acabaran tenint un paper molt important en la teva vida. És l’inici d’un camí ple de sots on, a través de l'assaig i l’error, qui l'experimenta pot arribar a viure emocions i situacions molt contradictòries. “Estima’ls com si fossin teus... però no intentis ser la seva mare". "Has de ser una adulta de referència, però prohibit posar límits” són només algunes de les frases que han d'escoltar els anomenats padrastres o madrastres, o pares o mares afins, com prefereixen dir des de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar.

Es calcula que hi ha al voltant de 800.000 famílies enllaçades a tot l’Estat, segons dades de l’INE, i que solen passar entre 4 i 7 anys des que es forma una d’aquestes famílies fins que els seus membres senten que en formen part. De tot això, en saben molt l’Aina Buforn i la Berta Capdevila, orientadora i terapeuta especialitzades en famílies enllaçades, divulgadores a les xarxes amb el perfil Ser madrastra i autores del Manual para la madrastra moderna (Alfaguara, 2025).

A través de les seves pàgines, les autores, que també són mares afins, reflexionen sobre tot el que envolta aquesta complicada relació que hi pot haver quan una mare afí intenta mantenir una bona relació amb els fills de la seva parella: “Sovint hi ha massa pressió imposada, perquè senten que d’això depèn que la relació de parella funcioni”, explica Capdevila.

Tota una olla de pressió que se suma al fet de saber gestionar la mateixa relació de parella, de saber posar-se d’acord amb les normes de convivència a casa, dels límits i deures de cadascú. Una gestió que ja és difícil per a moltes parelles que no tenen fills i que, com a cirereta, també compta amb la presència constant de l’exparella i progenitora dels fills, amb tot el que això implica.

Trencar estereotips

“Al principi, quan les madrastres es comencen a trobar amb aquestes situacions, ens diuen que no saben si són elles les que estan malament i s’han tornat boges o si són tan egoistes que no són capaces d’acceptar aquesta situació”, continua Capdevila, que sempre intenta transmetre que el que viuen és normal i forma part de tot el procés. Passa que no tenen cap marc de comprensió ni saben posar paraules al que els passa.

“La societat no hi ajuda, perquè encara té l’estereotip de la madrastra com una bruixa i, en canvi, el model femení que tenim per a la família és el de la mare santíssima”, afegeix Buforn. “Les mares ja miren de fer una tasca per intentar ser imperfectes sense que la societat les crucifiqui. El problema és que la madrastra no pot ser imperfecta perquè a ella no se la perdona, passa directament a ser la bruixa”, continua.

Posar límits

Quan la Bea Álvarez, mare d’un fill, es va ajuntar amb la seva parella, que en tenia dos més, va haver d’aprendre a gestionar l’educació del seu propi fill amb la dels fillastres. “Quan ets mare, el fet que una altra persona esbronqui el teu fill no és fàcil, però de la mateixa manera, també tens dret a dir com vols que es comportin els fills de l’altre, perquè tots viuen sota el mateix sostre”, apunta. Tot un estira-i-arronsa que exigeix molta paciència i buscar un equilibri constant perquè no hi hagi diferències entre les dues parts. Però no sempre s’està d’acord, ni es permet a l’altre posar els límits necessaris.

“Moltes vegades ens trobem que la madrastra està intentant fer un procés de normalització de la família per trobar el seu lloc, però que els pares estan només pensant en les criatures perquè tenen les seves pròpies pors. Llavors, si es troben amb una situació que els desagrada del fillastre, tampoc poden dir res perquè la primera persona que la desacredita és la mateixa parella”, lamenta Buforn.

“Jo soc mare i madrastra i per a mi ha estat infinitament més fàcil ser mare -afegeix Capdevila- perquè no estic tota l’estona sobreanalitzant-me i amb la tensió amb què vivia amb el meu fillastre. Em permeto molta més flexibilitat”. És aquesta por constant a ser exclosa, perquè el vincle és tan feble que sempre es té por d’acabar veient-se com la dolenta de la pel·lícula, assegura la terapeuta.

“A mi això em molesta molt, perquè quan deixes una criatura a l’escola, permets que la mestra sigui el seu adult de referència, i el mateix amb la família extensa. ¿Per què la madrastra no pot?”, lamenta Buforn. En canvi, precisament tenir una certa autoritat pot ser beneficiós per a les dues parts: “Si no deixes que una madrastra expressi els seus límits, tampoc deixes que les criatures s’expressin lliurement amb ella. Cal deixar de sobreprotegir i de fiscalitzar la relació perquè tots puguin relacionar-se amb una mica més de llibertat”, continua Capdevila.

Conflictes de lleialtat

Per a la Núria (nom fictici) el dia que ella i la seva filla petita es van unir amb la família de la seva parella, amb dues filles més, va ser un regal immens. “Sempre havia volgut tenir una família nombrosa i era molt enriquidor per als nens tenir més figures de referència i altres maneres de veure la vida”, assegura. Però tots aquests avantatges, que encara comparteix, es van veure eclipsats quan una de les fillastres va començar a tenir molts conflictes de lleialtat amb la seva mare biològica. “Un dia li vaig preguntar si li passava alguna cosa, perquè feia dies que estava molt estranya amb mi. Em va dir que se sentia malament perquè em sentia més mare a mi que a la seva pròpia mare. Li vaig dir que això no volia dir que s’estimés menys la seva mare, que al llarg de la vida molta gent li faria de mare”, explica.

El problema és que la mare de la nena transmetia missatges subliminars molt potents en contra de la Núria perquè no hi hagués una bona relació. “Al final, si les exparelles no donen permís a la mare afí perquè entri en el sistema, és molt difícil que els nanos puguin sentir-se lliures, perquè el primer que volen és protegir els seus pares”, diu la Núria, que també s’ha trobat molts impediments del centre escolar a l’hora de normalitzar el paper de les mares i pares afins. “Tot i ajudar-los a fer els deures i en la seva educació, mai em citen per fer les tutories, i als festivals de final de curs només donen entrades per al pare i la mare, sense pensar en tot el sistema familiar”, s’indigna.

Estimar diferent

L’arribada d’una nova criatura dins una família enllaçada també pot ser un moment convuls, depèn com es gestioni. Per a l’Aida G. Quer, l’època més complicada de la seva vida com a mare afí va ser durant el seu postpart. “El meu company va sentir molta culpabilitat, perquè podia estar sempre amb la nostra filla, però no amb les seves altres”, confessa. “I jo em sentia molt malament perquè sentia un amor diferent per ella que per les altres, tot i que al final te’ls estimes tots, però cadascú de manera diferent”, explica. Precisament, el fet de tenir una filla pròpia també l’ha ajudat a entendre més la mare de les seves filles afins. “Soc conscient que estic compartint un espai amb els seus fills quan ella potser també voldria estar amb ells”, reflexiona.

Les famílies enllaçades són una realitat que cada vegada serà més freqüent, ho saben bé a l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar, que atén més i més persones que sol·liciten ajuda o que participen en grups de suport. Mares afins com Bea Álvarez en formen part i aconsellen sobre tot el procés que implica adaptar-se a viure en una família enllaçada: “Molta paciència, amor, comprensió i, sobretot, parlar molt”.

En la mateixa línia, les autores Capdevila i Buforn recomanen que, a l’hora d’iniciar una relació amb una persona que tingui fills, cal tenir moltes “converses incòmodes”. “S’ha de posar tot sobre la taula perquè, si no, després el cop pot ser molt fort”, afirmen. I mentre la relació va avançant, no s’ha d’esperar que tot vagi bé d’entrada. Hi haurà molt assaig i error i no serà culpa de ningú, sinó que formarà part del procés. “I, sobretot, cal cuidar-se i no perdre les relacions amb la família, els amics ni les aficions. Guarda’t sempre un espai per a tu”, conclouen.