Un dels interrogants que es planteja una família enllaçada és si la nova parella ha de conèixer l’ex de la parella i mare o pare dels infants amb els quals haurà de conviure. La psicòloga Marta Vila apunta que, de manera general i per reduir els possibles efectes negatius que pot tenir una ruptura conjugal, és fonamental mantenir un canal de comunicació positiu entre els progenitors, que ajudi a donar continuïtat a la criança i l’educació dels fills. Per tant, assenyala, “que hi hagi una bona relació entre els progenitors afavoreix una millor adaptació i acceptació de les noves parelles per part dels fills, que gaudiran d’espais i plans compartits entre els diferents entorns familiars.” A la pràctica, la Sara i la Laura, la mare de la Martina, sí que es coneixen i tenen una relació cordial, però tampoc una comunicació constant sobre temes que afectin la noia. El Juli matisa que l’eix d’unió entre la noia, la mare i la Sara és ell i les línies mestres que marquen la criança de la Martina les estableixen entre la mare i ell, però com que després la Sara i ell tenen "unes creences molt similars" pel que fa a l'educació, també comparteixen moments amb la Martina “que van més enllà d’aquesta convivència pura i dura”.
Com conviure amb els fills de la teva parella
Les famílies enllaçades, aquelles que aporten fills de relacions anteriors, són cada cop més habituals. Quins reptes implica aquest nou encaix familiar?
BarcelonaLa Sara i el Juli fa sis anys que són parella. Ell aportava a la relació una filla, la Martina, que aleshores en tenia set. El Juli recorda plantejar-li l’existència de la nena a la Sara amb molta naturalitat: “La meva filla és una de les persones més importants de la meva vida, venia amb el paquet, així que en cap moment em va provocar cap neguit”. La Sara recorda que assabentar-se de l’existència de la Martina va causar-li “cert impacte”, ja que mai havia estat amb una parella amb fills. Tot i haver aprofitat un acte familiar en el qual, a més de la Martina, hi havia la mare i les germanes del Juli, per presentar oficialment la Sara, conèixer una nova parella del seu pare, diferent de la seva mare, va causar cert impacte en la petita.
La parella no va pactar en cap moment com seria la relació de la Sara amb la nena. No van anticipar res, sinó que van intentar fer-ho tot amb la màxima naturalitat. “Vam anar teixint el vincle de manera progressiva, gestionant els alts i baixos a mesura que apareguessin”, recorden tots dos. Per a la Sara, però, la cosa no va ser fàcil: “Sobretot al principi no acabava de saber quin era el meu rol i com havia de comportar-me amb ella”. Fins que no va naturalitzar el seu vincle amb la noia no va començar a ser tot una mica més orgànic i a anar més rodat. Hi va ajudar que tant el Juli com ella són persones molt comunicatives i per a ells era fonamental revisar periòdicament la manera de comunicar-se amb la Martina i com a parella.
Un dels moments que més neguit sol provocar és l’arribada d’una nova figura al si d’una família enllaçada, en la qual una persona s’emparella amb un home o dona que ja aporta fills d’alguna relació anterior. És important tenir en compte que el desenvolupament d’una bona relació entre la nova parella i el fill o els fills de l’altre no només depèn del desig de l’adult de formar un vincle fort, sinó també, com apunta la psicòloga especialitzada en infància i adolescència Marta Vila, de la disposició del nen i de la seva etapa evolutiva. “Cal respectar els seus propis processos –sobretot el que té a veure amb el procés de dol de la separació dels seus pares–, ja que quan la implicació es dona massa ràpid, els nens poden retreure’s o mostrar-se hostils amb la nova figura”, assenyala.
El moment de les presentacions
A l’hora de fer les presentacions entre la nova parella i els fills, cal buscar un context distès, com fer alguna activitat que agradi a la canalla, i, si pot ser, a l’aire lliure. Si els nens tenen una mica d’informació prèvia d’on aniran i què faran, encara millor. I si els adults mostren una conducta oberta i flexible amb les interaccions que es donin, ja serà de nota. Pel que fa a fins on cal informar els fills de la relació, la també psicòloga forense en l’àmbit familiar apunta que la informació encertada és aquella “que els ajudi a entendre els canvis i a integrar la parella dins del context familiar”. També caldrà escoltar les seves necessitats, per la qual cosa, puntualitza, “si estan interessats a conèixer algun tema en concret, s'ha de poder donar una explicació coherent i adaptada a cada etapa madurativa”.
El moment de plantejar-se anar a viure junts tampoc va ser gens fàcil per a la Sara. El fet de conviure amb una nena de la qual no sabia gairebé res li provocava cert neguit, fins al punt que durant mesos va resistir-se a conviure amb la seva parella. Un cop fet el pas, apunta, no hi va haver gaires topades, sinó que com que la Martina era una nena obedient, tot va anar força fluid. “Ara, amb l’adolescència, la relació és una mica més difícil perquè té més personalitat i alguna enganxada, sobretot mirades o respostes desafiants, però mai més enllà d’això”, explica la Sara.
Involucrar-se en la criança, sí o no?
Una de les situacions més complexes de gestionar a les llars enllaçades són les qüestions pràctiques de criança, on els conflictes sobre normes de funcionament i estratègies de disciplina poden ser freqüents. En aquest sentit, la psicòloga Silvia Guillamon advoca per explicar als infants conjuntament amb l’altre adult “qui som, fins a on arribarem, què els podem aportar i sobretot deixar clar que no venim a substituir a ningú”. Això, destaca, no impedeix “que els puguem estimar, aprendre els uns dels altres o mirar pel seu benestar”. Així mateix, cal establir conjuntament unes normes clares respecte al que es pot fer i el que no. “Cal tenir paciència i tenacitat, així com grans dosis d'afecte i generositat per perdonar les ofenses que puguin haver-hi per part dels fills quan ens posin a prova”, subratlla Guillamon, directora també del centre l’Arbre.
I si aquesta persona no vol involucrar-se en la criança dels fills de la seva parella, què? Aquest és un punt que, per a Guillamon, depèn dels límits establerts dins de la parella. “Ningú hi està obligat, però si hem de conviure sota un mateix sostre, si el que volem és formar una nova llar, és molt difícil mantenir una convivència si no treballem per integrar-nos tots com un sol equip”, puntualitza. El Juli i la Sara tenen molt clar que, quan la Martina està amb ells, una setmana sí una no, s’ha d’avenir a unes normes i límits consensuats per la parella. “Tots tenim les nostres dèries i necessitem sentir casa nostra com a espai segur, i probablement es tracta de límits diferents dels que té a casa de la seva mare, però són les nostres necessitats”, diu el Juli.
El respecte, element cabdal
Quan la Sara i la Martina protagonitzen una enganxada, el Juli reconeix que per a ell és un moment complex de gestionar. El que intenta és esbrinar el motiu pel qual han topat, si és arran d’algun aspecte de la convivència com ara que no ha recollit la seva habitació, i aleshores intenta mediar perquè es resolgui. De totes maneres, afirma, “ambdues ja són prou madures per resoldre aquests petits conflictes soles”. La Sara no té problemes en reconèixer que, abans de l’adolescència, hi havia més harmonia entre la Martina i ella. Tot i això, apunta que al llarg del temps s’han donat mútuament l’espai i el rol que creien que havien de tenir cadascuna. “Ella té molt clar que soc la parella del seu pare, que l’estimo i no vull substituir la seva mare, i crec que també soc una de les seves persones de referència”, assenyala.
Guillamon fa aquest apunt: “Els adults són els que s'enamoren i no podem demanar als fills que també s'enamorin de la parella ni que l'estimin de primeres, els vincles es fan amb la convivència i les experiències compartides, amb implicació i la cura de l'altre, amb l'autoritat i l'estima del dia a dia”. El secret de tot plegat és el respecte i allò que ens hem de demanar els uns als altres també és respecte. Com a adults, siguem o no els pares, cal educar els nens i adolescents que formen part de la nostra vida i és clau que “tots els adults segueixin unes línies vermelles consensuades del que serà permès i del que no, sigui quin sigui el rol o el títol de l'adult”, conclou la psicòloga.
Aquest Nadal, el Juli i la Sara han donat la benvinguda al seu primer fill en comú, el Jan, una arribada que tant a ells dos com a la Martina els feia molta il·lusió. La parella té clar que de moment no volen anticipar escenaris futurs que ja aniran gestionant conforme arribin. Tot i això, la psicòloga Marta Vila recomana involucrar els germans grans en l’arribada del nadó, per exemple fent que contribueixin a escollir el nom o els detalls de l’habitació. Sobretot, afirma, “cal fer-los sentir importants i estimats escoltant les seves necessitats i inquietuds davant els canvis, per a què puguin entendre que els plans familiars de futur són compartits amb ell/a i que són tinguts en compte”.
![La revolució de les famílies enllaçades Quan la cosa fa (refà, més aviat) el nom Un joc de cartes sobre famílies enllaçades](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
