Sempre hi ha algun alumne que gosa preguntar-te què en penses, d’això o d’allò altre, i fins i tot què votes. Jo responc amb un somriure. Trobo que als pares ens correspon explicar als nostres fills què pensem, com veiem el món, i oferir-los un relat emocional de les nostres utopies, les nostres creences i les nostres esperances i, en definitiva, aconseguir que els nostres fills es facin del Barça, de l’Espanyol, del Betis, o que no tinguin cap mena d’interès pel futbol. Però la feina que ens toca com a professors és tota una altra. Com a pares, i simplificant una mica, ens és permès donar una mena de visió simplificada del món, una visió més o menys coherent, amb bons i dolents, amb herois i amb culpables, amb amics i amb enemics. Això val per al futbol, per al país o per al sistema econòmic. Però com a professors, si més no en teoria, ens correspon donar-los eines per a la comprensió i l’anàlisi de la realitat. També aquí, simplificant una mica, diria que ens correspon donar-los eines perquè posin en qüestió, o no, les creences, les il·lusions, les utopies, les idees i les certeses dels seus pares. I també, esclar, les que senten a la tele o llegeixen a la xarxa.
Ens correspon donar-los eines, i no ideologies i creences. Per això evitem -i crec que al batxillerat la gran majoria de professors coincidim- que els temes políticament més conflictius entrin a les aules. El debat només reproduiria les idees, els prejudicis o les fantasies que cadascú es porta de casa. ¿Això vol dir que no podem parlar dels presos? De les eleccions? Del futur immediat? No dic que no, però en tot cas és complicat, i com que la finalitat de parlar-ne no hauria de ser de cap manera la de convèncer ningú de res (cosa d’altra banda impossible), el que ens correspon és oferir-los coneixements que els puguin facilitar l’anàlisi de la realitat. Quan es convida els alumnes a debatre alguna cosa, sempre s’acaba entrant en el món de la pura opinió, tal com han après, desgraciadament, dels debats de la tele. Per això, si volem que tinguin una opinió pròpia sobre els presos, és millor que aprenguin què deia Plató a la seva República sobre la separació de poders o què hi van afegir Locke i Montesquieu. Estudiar la Revolució Francesa o veure El cuirassat Potemkin els enriquirà més que parlar directament dels presos d’Estremera.
