De nou, #Onsonelshomes?
Fa pocs dies vaig fer l’última conferència 'Pares i mares imperfectes del curs'. Va ser a Guissona, i vam riure i vam celebrar la imperfecció en la bona companyia d’un grup de progenitores. Els progenitors hi estaven igualment convidats, però es veu que aquell dia no s’ho van poder arreglar per venir. No era el primer cop que em passava. Hi va haver un dia en què només hi va assistir un progenitor i la resta eren tot dones. Donava la casualitat que per la tele, en aquell mateix moment, es retransmetia un partit del Barça de la Champions (total, perquè després s’esdevingués el desastre romà...). I, en general, si els progenitors hi assisteixen sempre és en una proporció molt inferior. El pitjor és que quan això passa no em sorprèn, i que quan es produeix l’excepció i la presència de progenitores i progenitors és paritària ho celebro amb la mateixa alegria que em produeix obrir la porta de casa i veure penjades les motxilles dels menors i la major d’edat a càrrec (MEC) al seu lloc. Tot i que hauria de ser normal, no ho és. I em preocupa.
He pensat que potser estic cometent un error de màrqueting i comunicació. I que en lloc de Pares i mares imperfectes la conferència s’hauria de titular 'Mares imperfectes i pares imperfectes i enrotllats'. Però em nego a fer-los la pilota. I, a més, les progenitores que assisteixen a la meva conferència en són molt, d’enrotllades! M’expliquen misèries, riem per veure qui és més imperfecta, i al final m’aplaudeixen! Potser seria millor titular-la 'Mares i pares imperfectes, retransmissió esportiva via Twitter', però em sembla massa fàcil i condescendent. O potser 'Mares imperfectes i pares susceptibles'. No. Encara millor: 'Pares imperfectes, feu el refotut favor de venir, que per alguna cosa us esmento al títol de la conferència. Mares, gràcies per ser-hi'.
Com que també visito escoles i instituts, he parlat de l’estrany fenomen d’absències paternes amb mestres i professores. Totes em diuen el mateix. Cada cop hi ha més pares que venen a reunions i conferències, però són massa pocs. El normal és que de l’educació, tant del dia a dia com de les coses extraordinàries, se n’ocupin les progenitores. D’informar-se, d’organitzar, d’implicar-se, d’anar aquí i allà... Per molt que a les sortides de les escoles cada cop hi hagi més senyors, no són suficients. L’educació continua sent cosa de les progenitores per una aclaparadora majoria (els progenitors que ho fan bé i tal no cal que em diguin que ells ho fan bé, ja he aclarit que en prenc nota, però insisteixo, encara són una clara minoria).
Aquest curs que ha vingut carregat d’actualitat política també ha sigut el del 8 de març més multitudinari que he viscut mai. Les dones n’estem fins als ovaris de tanta càrrega. Compartim-la (i riguem junts a la meva conferència). Però ja.
