LA PITJOR MARE DEL MÓN

La placeta: normes d’ús (i 2)

Avui abordaré la segona etapa de la vida a la placeta, a la qual anomeno “etapa de tertúlia de ràdio”. És aquella època en què acompanyava físicament i espiritualment els menors d’edat a càrrec (MEC), però en què se’m demanava que només fos allà, per si les mosques, asseguda en un banc o terrassa, fent tertúlia amb altres progenitors. La primera etapa, la de guardaespatlles, m’havia deixat esgotada. I que arribés el moment de seure, xerrar i activar la vigilància remota, mira, em va fer il·lusió.

Però que m’assegués a xerrar animadament no significa que no vigilés. Vigilava en mode remot, però de forma activa. Tot i que de vegades la vigilància s’activava a destemps, quan algun membre de la tertúlia pronunciava la frase fatídica: “Heu vist on són? Fa estona que no estan a la vista”. No us enganyaré, tampoc patíem gaire. Els MEC sempre apareixien a l’interior del basar xinès, al lavabo del forn-cafeteria de la placeta, a la botiga de llaminadures, o a la de fruita on també venien begudes energètiques d’un sospitós color blau. El problema principal no eren les desaparicions, era l’economia i la convivència pacífica entre els mateixos MEC.

L’economia, a la placeta, sempre perillava. O perquè m’havia oblidat el berenar per tercer dia consecutiu i havia de comprar, de nou, alguna cosa políticament correcta (fruita) o incorrecta (croissant de xocolata). O perquè estaven vigents modes idiotes: gomes de colors en forma d’animals, cromos a preu de plutoni enriquit, estris fabricats a la Xina que giravoltaven absurdament... i el MEC activava la guerra psicològica perquè hi caigués de quatre potes. Fos com fos, sempre gastava. Ah, i esclar, si la tertúlia tenia lloc en una terrassa, la meva consumició també calia pagar-la. Ehem.

I finalment hi havia el refotut tema de la convivència entre els MEC. Quan tot anava bé, endavant les atxes. Però quan des de la distància dels tertulians detectàvem comportaments estranys, llavors calia intervenir com un mediador internacional qualsevol. Era pesat quan, de sobte, havíem d’abandonar la interessant conversa sobre quin era el millor restaurant italià del barri per descobrir a qui li tocava jugar a la taula de ping-pong de la plaça. O per què a un d’ells l’havien deixat en un racó. Però tot i l’aparent frivolitat de la nostra conducta, hi interveníem, tot i que el mínim. Almenys jo. Sempre he sigut partidària de saber què passa, esclar, però no ficar-hi gaire els nassos.

L’etapa de la placeta arriba un dia que s’acaba. Me’n vaig adonar quan de sobte estàvem asseguts a Gal·la Placídia i el grup de progenitors ens vam preguntar què coi hi fèiem allà, si els MEC no ens fotien ni cas, tenien claus per tornar a casa i hi feia un fred molt molest. Va ser el nostre comiat. Però, ai!, sempre ens quedarà el record de tantes i tantes tertúlies.