Per què parlem de les eines?

Una de les condicions per comunicar-nos -i sobretot per entendre’ns-és tenir cura del significat de les paraules per poder arribar a acords, mostrar matisos o discrepàncies i, sobretot, avançar en les relacions, especialment en un món tan complex com el nostre. En aquest context, em sorprèn l’èxit que han tingut paraules com eines i estratègies. Com que és un tema prou ampli, avui em referiré només a les eines.

A les reunions de l’escola sentim que necessiten eines. A casa, per gestionar el dia a dia amb la canalla, necessitem que algú ens doni eines. Quan hi ha un problema al parc i no sabem com actuar, assegurem que ens manquen eines.

Curiosament, en totes aquestes situacions estem fent referència a l’educació, no al bricolatge, perquè si fos així el problema es resoldria ràpid visitant un magatzem especialitzat. Si hi anem a comprar eines ens diran: per a què les necessita? Perquè no totes serveixen per a tot. N’hi ha una per a cada necessitat: martells, serres, claus o tornavisos. Evidentment, no ens diuen res de nou. Ja ho sabem.

Per això és tan curiós que fem servir la paraula eines en les nostres relacions personals i educatives i que ningú no ens demani explicacions. Per què no concretem? Necessitem arguments per convèncer? Poques idees i clares? Volem informació? Doncs anem a qui ens en pot donar, però després caldrà que actuem, perquè sabem molt més del que fem.

Si el professorat necessita eines per gestionar el grup, pot trobar informació sobre dinàmica de grups i lideratges. Només cal acostar-s’hi i decidir com aplicar-ho a l’aula.

¿Pot ser que el que veritablement passa és que ens fa por assumir responsabilitats i ens excusem darrere la paraula eina? Volem seguretats o receptes per poder ser models? Potser ja és hora d’afrontar les situacions amb maduresa, com a persones adultes que som.

Els adolescents i la canalla no necessiten eines per actuar. Ho fan, i el que necessiten és que reaccionem amb comprensió i amb la serenitat que ens correspon com a adults. Mai no vam sentir els nostres pares o avis dient que necessitaven eines, i això que no hi havia tanta informació ni tantes reunions.

Evitem les excuses darrere una pantalla molt fràgil, una paraula molt absurda, i actuem com a pares i mares.