De vegades els pares perdem la paciència, els papers i la dignitat. Escridassem, ridiculitzem o insultem els nostres fills. Amenacem. Ens descuidem de demanar les coses sisplau. Donem una mala resposta. Fins i tot de vegades “se’ns en va la mà”. I, el pitjor de tot, pronunciem aquelles paraules, “Ja no t’estimo”, les més terribles que poden sortir de la boca d’un pare o d’una mare. Hem d’intentar, esclar, no fer aquestes coses. O no fer-les gaire sovint. Però les hem fet, i les tornarem a fer. No som perfectes. Però no és la fi del món. No tindran un “trauma per a tota la vida”. No ens odiaran. Els nostres fills són resistents i ens estimen molt. Tot ens serà perdonat, i moltes coses fins i tot seran oblidades. I també podem treure algun profit dels nostres errors.
En primer lloc, crec que per als nostres fills és bo veure que els pares no som perfectes. Perquè ells també han perdut els nervis, han tingut rebequeries, han pegat als germans i als amics, han insultat. Deu ser molt dur estar envoltat de persones perfectes, pensar que ets l’únic al món que fa aquestes coses... Però si fins i tot els pares ho fan, aleshores no soc un monstre. En segon lloc, tenim l’oportunitat d’ensenyar als nostres fills què s’ha de fer quan has perdut els papers, quan t’adones que has fet mal a algú. Podem donar exemple (sense esperar, esclar, que ells ho facin fins d’aquí molts anys). Podem demanar perdó. Compte: el “Lamento si he ofès algú” no serveix. Cal dir “Em sap greu, ho he fet malament, no hauria d’haver dit / fet això”. Compte: el perdó es demana, no s’exigeix. Compte: demanar perdó no ha de servir per agafar forces i tornar a la lluita: “Em sap greu... però és que t’has portat molt malament i m’has fet enfadar!” En tercer lloc, podem reflexionar: ¿com ens agradaria ser tractats quan ens portem malament? ¿Ser castigats o escridassats ens ajudaria a ser més bons pares? Pensem-hi.
Finalment, perdre els nervis ha de ser per a nosaltres una lliçó d’humilitat. Si amb la meva edat, la meva educació i la meva experiència del món he fet una cosa que sé que no havia de fer o he tornat a fer una cosa que m’havia promès que no faria mai més, ¿com em pot sorprendre que el meu fill també perdi els nervis, també cridi, insulti i pegui? Reconèixer els nostres errors ens ha de fer més comprensius amb els errors dels altres.
