LA PITJOR MARE DEL MÓN

I ara, què els dic?

Han passat uns quants dies, però encara estic paint les paraules que he tingut estómac de llegir de la sentència de la Manada. Algunes les he llegit a la Llibreria Calders, en companyia d’altres dones i alguns homes. No va ser fàcil. Però ho vaig fer, entre altres motius més personals i ideològics, perquè l’hi havia promès a la major d’edat a càrrec (MEC).

No vaig poder anar a la manifestació, era dalt d’un avió, però tant ella com el seu germà petit, el MEC número 3, hi van anar amb el pare de les criatures. I el MEC número 2 no hi va anar, però em va jurar que estava igual d’horroritzat que tots plegats. I no m’estranya. No ha calgut que els fotés la meva tabarra feminista perquè s’horroritzessin. Una tabarra que la MEC número 1 fa temps que ha fet seva, no pas perquè jo fos especialment persuasiva (tot i que potser una mica sí, eh, tampoc em vull treure tot el mèrit), sinó perquè sempre ha sigut especialment receptiva a les reivindicacions i les lluites per determinades injustícies. El MEC número 3 no diu res, però cada cop que surten tertúlies i debats per la tele, o hi ha un grup humà representatiu, em comunica el recompte d’homes i dones, i si el resultat del recompte m’agradarà o no m’agradarà. Sap que pertanyo al col·lectiu #OnSónLesDones i que aquesta és una de les nostres dèries: recomptar. I amb la seva petita observació i col·laboració sé que em vol fer contenta. I jo ho estic, perquè sense que ell se n’hagi adonat s’ha fet sensible a una realitat. El MEC número 2 navega entre la mandra que li foten els meus discursos (ho entenc, ho entenc), la susceptibilitat adolescent i el seu bon cor.

Però ara em trobo que m’he quedat sense discurs. Què els dic davant les paraules d’aquests jutges que confonen violació i agressió? Quin argument els puc donar per persuadir-los que estan segurs? ¿Els responc que, tal com diuen les associacions judicials, hem exagerat la nostra reacció? Tal com diuen els MEC, que se’ns en ha anat l’olla i que cal seguir confiant? A la MEC número 1 què li dic? Quin consell li dono? Que foti una navalla suïssa a la bossa? I als MEC números 2 i 3? Que fins que les noies no ens defensem violentament això significa que poden tirar milles? Que la paraula sí o no ja no té el significat que la seva progenitora els havia explicat?

Sé que és la indignació la que parla. També que tinc molt clar el que els he de dir. Que les injustícies dels jutges i de qui sigui es denuncien i es combaten. I que el sexe entre dues persones ha de ser, tal com recorda tanta gent, més enllà de consentit, desitjat per totes dues parts. Però ara mateix m’entristeix profundament el punt on estem. I no em queda altre remei que seguir clavant-los la tabarra perquè ells i els seus amics i amigues, la seva generació, ens ajudin a enfonsar aquest patriarcat que ens ofega.