Lloeu, lloeu i lloeu!
Tot sortint d’una xerrada meva sobre comunicació assertiva en família, després d’un gran final amb serpentines (sí, a les meves xerrades de vegades passen coses així…), un pare em va preguntar: “¿Tu ets més de lloar o de dir «T’has esforçat?»?” Segons em va dir, la primera seria estil més “americà” i la segona estil més “asiàtic”, i ell estava més a favor de la segona.
Trobo bé reconèixer l’esforç, sempre que no sigui per allò de “la perfecció no existeix”. Jo havia tingut algun profe que deia: “La matrícula d’honor és per a Déu, el 10 per a mi, i els alumnes us podeu repartir la resta”. Engrescador, oi? En canvi, quan vaig començar a fer classes a la formació professional a Jesuïtes El Clot (la meva escola!) vaig tenir l’honor de començar a fer de professor aprenent de companys que ensenyaven molt bé, que facilitaven el camí de l’èxit als alumnes, que practicaven la lloança a l’agenda, als exàmens, als butlletins de notes, a l’aula, als passadissos…
Era impressionant veure aquells alumnes desanimats, desmotivats, abatuts… com es transformaven en veure un “Molt bé!”, “Es nota que has estudiat”, “Perfecte!”, “Magnífic!” en el seu examen, que s’enduien a casa seva per mostrar-lo amb orgull als seus pares i mares. Alumnes que posaven aquell examen al suro de la seva habitació, el primer de molts exàmens exitosos i, en tot cas, el record que tenien la possibilitat de triomfar i obrir-se camí. Amb esforç, sí. I amb lloances, també.
Ho vaig dir a aquell pare que m’ho preguntava a la sortida de la xerrada, i ho tornaré a dir tant com calgui: soc molt de lloances. Lloances ajustades, però sense peròs! Pares, mares, educadors... no siguem perodicadors, els predicadors del però: “Ho has fet molt bé, PERÒ no et confiïs”; “Dibuixes molt bé les coses, PERÒ has de practicar més les persones”… Va, home, va!
Potser sí que una planta pot morir per excés d’aigua, però sobretot se’ns moren perquè no les hem regat prou o, directament, perquè les hem deixat de regar. La lloança és aigua bona per als nostres fills i els nostres alumnes, gràcies a ella creixen amb alegria i confiança! Vinga, a regar!
No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: lloeu, lloeu i lloeu, que mai no us en penedireu!
