La ‘perfecció pressing’

És aquí al meu voltant, esperant el moment d’atacar-me la jugular, i no penso cedir. No, no penso permetre que el pressing que m’arriba via xarxes, mitjans de comunicació i presumptes amics i coneguts amb presumpta bona fe m’afecti. No penso ser una progenitora perfecta, coi! M’hi nego. No, no penso fer origamis de la Sagrada Família, ni organitzar pistes americanes al passadís per a adulescentes communis mig crionitzats per tanta pantalla, no penso fer de cameraman per a vídeos de TikTok, ni d’extra! Que ho faci qui vulgui, que jo aquest pressing me’l salto.

Tot és culpa del punyetavirus i de l’avorriment que fa que hi hagi una superproducció de fotografies i vídeos que proven de reflectir una presumpta vida familiar idíl·lica. I mira, ja he repetit mil cops que l’avantatge del confinament és que em pesca amb els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) grandets. Ergo, amb experiència. Ehem. I si alguna cosa he après de la meva fantabulosa vida de progenitora és a acceptar-me. Perquè aquí hi ha la clau. Ja fa temps que em tinc apamada, i dins d’aquests pams la perfecció ni hi és ni se l’espera.

Puc entendre que hi hagi qui senti sobre seu aquesta exigència o autoexigència. Jo ja hi he passat. Solidaritat, progenitors i progenitores que sentiu la perfecció pressing. El que us puc explicar és el meu camí. I com un dia vaig asseure els MEC a les seves cadiretes sueques, els vaig mirar fixament i els vaig dir: “Fills meus, soc la pitjor mare del món”. I ho vaig fer afirmant amb orgull davant seu que sí, que tenien una progenitora que no sabia fer cookies sense cremar-les, que aquella disfressa no la cosiria, que en tot cas la graparia, i que a partir de certa hora no tinc esma per pensar en... res! I així tot.

Des d’aleshores vaig guanyar en bon humor, perquè la perfecció tensa i contractura i allibera radicals lliures fatals per a l’envelliment. I va començar a passar un fenomen interessant. Jo en dic l’ espavilòmetre. Se m’acostaven, em demanaven que els brodés el nom a la bata amb punt de cadeneta, llavors recordaven qui tenien al davant i deien coses com “és igual, mama, ja escric el meu nom jo amb retolador permanent. Queda fatal, però pitjor quedaria si ho fessis tu”. I van començar a no necessitar-me! Sisplau, que ningú sucumbeixi. Perfecció pressing, fora!