LA PITJOR MARE DEL MÓN

La cadira

A casa, els menors i la major d’edat a càrrec (MEC) estan en fases diverses de l’adolescència. Un està preadolescent, l’altre en plena eclosió i l’altra n’està sortint però encara té algun rampell. Aquesta és una etapa intensa, que té certs avantatges respecte a la petita, mitjana i gran infància, com per exemple un desgast físic infinitament menor, per a gran alegria de les meves lumbars. Però també implica un desgast continuat de la bateria de la paciència, de l’exercici plusquamperfet de la serenitat i de la pila suplementària de més paciència. Per això provaré d’aportar un petit llistat de solucions que aplico en major o menor mesura. Aviso, no em faig responsable dels resultats, que no tenen en cap cas cap garantia.

En primer lloc comprar-me una cadira i seure a esperar. Perquè, sí, l’adolescentis comunis un dia deixarà de ser-ho. I fins i tot és possible que acabi exercint de monitor d’esplai i li toqui bregar amb adolescentis comunis desenfrenats, i tingui un minut de record per a tots aquells bonics moments de desavinences passades amb els seus progenitors. Jo crec en la justícia poètica, he, he, he.

També he fet el curs de monòlegs que dona el meu bon amic Martín Piñol. Posats a tenir intents de diàleg que acaben en llufa, és a dir, en un monòleg de servidora, vaig pensar que, com a mínim, intentaria que fos un monòleg graciós, ni que fos per atraure l’atenció del subjecte de torn. També vaig dedicar temps a rescatar i treure la pols als apunts que vaig prendre al taller de defensa no-violenta que vaig fer fa milions d’anys a Euskadi (eh, Jordi Armadans!). Perquè segons quines demandes i actituds requereixen defensa i, pel bé de la família i de la meva situació legal, impol·luta i sense antecedents penals, que aquesta sigui no-violenta. I, per si la cadira surt defectuosa, m’he comprat un tamboret.

En dies especialment durs, em poso en bucle l’escena de Darth Vader, pobret, confessant-li a en Lucke: “ I’m your father ”, i com la resposta de l’Skywalker és deixar-se anar cap al buit. Una escena que em recorda que les desavinences pares-fills passen a les millors famílies, per molt Jedis que siguin. I també procuro visualitzar l’ adolescentis comunis rebotat i emprenyador com un enciam i de vegades un tomàquet. Però es pot triar el que es vulgui mentre sigui absurd i sense cap mena de connexió. La cosa consisteix a crear-me jo mateixa un moment de desconcert que em faci riure i allunyar-me de les tempestes elèctriques i de la mala llet. I que em permetin mantenir el tipus, deixar-los parlar o emetre sons guturals i, més tard, intentar parlar d’una forma civilitzada. Són trucs una mica estranyets, ho sé, però gràcies a ells vaig tirant milles. Ah, i per si la cadira i el tamboret em fallen, m’he agenciat una butaca. Que la força ens acompanyi.