Ens hauríem de qüestionar l’efecte que tenen afirmacions i arguments que donem en relació a l’educació, ja que porten la canalla a una interpretació que pot ser errònia. Afirmacions, potser fetes amb una visió de curt abast, que tenen repercussions a llarg termini. ¿Com pot ser que oblidem que la canalla aprenen de tot el que els diem, ja des de ben petits, i que això condiciona la seva actuació ara i en un futur? Sovint no ens agrada el que fan i ens preguntem com hi hem arribat. N’acostumem a culpar la societat i no ens parem a pensar sobre com els estem acompanyant.
Ara, per exemple, diem que, per afavorir l’aprenentatge, les propostes que fem a la canalla han de ser divertides. ¿Per què no deixem clar que hi ha molts aprenentatges que poden ser interessants encara que no siguin especialment divertits? ¿I per què no els expliquem i els creem motius per poder aprendre i assumir uns aspectes i aprenentatges que ni són divertits ni gaire interessants però que són necessaris? Certament, jugant poden aprendre molt, però hi ha aspectes que no entren en aquest marc però que són molt necessaris: l’ortografia, per exemple, té poc de diversió, però, en canvi, és molt necessària. Podem, també, pensar en aprenentatges com la història, la literatura, la física, entre d’altres, que són necessaris per tenir un coneixement del món actual i passat. Igualment, hi ha coneixements domèstics que són fonamentals i que, a mesura que van creixent, els nens han d’assumir perquè són necessaris encara que no siguin interessants ni divertits.
Una de les dificultats que tenen els adolescents quan fan formació dual o pràctiques és que es troben que necessiten no sols uns coneixements per entendre les tasques que han de fer, sinó també unes actituds i una predisposició per aprendre unes habilitats i activitats que no sempre són divertides. Sovint, són activitats rutinàries però necessàries. Però massa sovint no tenen aquestes actituds perquè mai no han afrontat situacions perquè “eren avorrides” o “no els motivaven”. Potser hauríem d’actuar amb més seriositat -per no dir honestedat- i afavorir que aprenguin que per obrir-se camí cal saber mantenir l’atenció, ser perseverants i assumir les responsabilitats pròpies de cada edat. La distorsió no és una bona companyia per assolir la maduresa.
