EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

El barret de Napoleó

No fa massa temps les festes de disfresses a casa no tenien un dia determinat. Podíem estar al bo de l’estiu i trobar-me el nen vestit de Son Goku amb un uniforme de superguerrer confeccionat amb una goma escuma més adient per als hiverns siberians. O tornar de la feina i descobrir que qui m’obria la porta era el mateix Spider-Man, això sí, amb una veu d’espinguet sospitosament familiar. Per no parlar dels abordatges inesperats al menjador, quan un Sir Francis Drake de pa sucat amb oli em feia caure de manera cruel cap a un mar de parquet ple de taurons famolencs a punta d’espasa.

Ara que el meu exinfant ja té veu d’home i fa un número de sabates més gran que el meu, les disfresses que tragina s’han transformat dràsticament. Entre setmana me’l trobo vestit de Harry Potter, a punt d’anar a l’escola i utilitzar els seus poders màgics per aprovar l’examen de double science malgrat no haver estudiat ni un borrall. Els divendres al vespre, també disfressa: aquest cop vestit de boy scout, amb el fulard bicolor i la camisa caqui, com si fos el protagonista d’una pel·lícula de Wes Anderson. I, tanmateix, enyoro aquells dies quan fèiem lluites intergalàctiques o ens estomacàvem amistosament damunt una illa deserta en forma de llit matrimonial per fer-nos confessar on havíem amagat el cofre del tresor. Potser per això no vaig poder resistir-me quan, visitant els Invàlids a París, em va demanar que li comprés un barret de Napoleó. Mira, vaig pensar, tan bon punt arribem a casa l’abandonarà en un calaix, però com a mínim aquesta nit l’hi faré posar i riurem una estona.

Avui farà tres setmanes llargues del viatge llampec a la Ciutat de la Llum i encara no ha arribat el dia que se’l tregui del cap. Tot és arribar de l’institut i posar-se el barret dels trons. És digne de veure: amb ell fa els deures, xateja amb les amigues i fins i tot va a la cornershop a comprar el diari. Sí, ja sé que ho trobeu entranyable. Jo també al principi. El problema és que quan el porta posat sembla un altre, em mana com si fos un simple soldat a punt d’arribar a Waterloo. Em sap molt de greu però ho tinc decidit, avui l’amagaré per sempre. Sé que serà traumàtic, però l’alternativa és desterrar-lo a l’illa d’Elba, sense sopar i sense postres.