LA PITJOR MARE DEL MÓN

Em sento la pitjor mare quan...

Em passo el curs preguntant als progenitors i progenitores quan s’han sentit el pitjor pare o mare del món. És una pregunta que els demano que retornin per escrit, en un moment de la conferència Mares i pares imperfectes, i que després comparteixo amb tothom. És un moment catàrtic que serveix per adonar-se que a totes les cases hi passen coses que creiem que només ens passen a nosaltres. Avui, endreçant, he trobat una pila de respostes i he tingut la temptació de transcriure-les per a aquest article. Però, en un atac d’honestedat i coherència, he decidit que faré tot el contrari. Que seré jo qui enunciï moments en què em sento la pitjor mare del món, tot i que amb cert relaxament i alegria. Començo.

Quan algun dels menors i la major d’edat a càrrec (MEC), especialment el número 3, torna a casa i jo allargo la feina i segueixo teclejant mentre li dic: “Un moment, ara acabo i m’expliques com t’ha anat el dia”. I passa més d’una hora fins que compleixo la meva paraula. Quan el MEC en qüestió aprofita el meu “Un moment, ara acabo...” per connectar les neurones a qualsevol activitat digital poc estimulant, jo ho sé, i tot i així, em faig la sueca, actuo com si no ho sabés i segueixo teclejant. Quan m’adono que encara no he trucat al metge tal o qual per fer la revisió tal o qual de tal o qual MEC i que ho hauria d’haver fet fa mesos. Quan algun dels MEC em vol ensenyar un vídeo de YouTube i dins meu em dic: “Que sigui de menys d’un minut, que sigui de menys d’un minut”. Quan soc conscient que fa més de dos mesos que no entro a la intranet del centre escolar dels MEC números 2 i 3, i hi entro, veig que tot està bé, respiro, i segueixo fent veure que soc una progenitora responsable que consulta la intranet tot sovint. Quan em descobreixo suant perquè aviat arribaran els butlletins amb les notes, i desitjo que ho hagin aprovat tot... per no veure’m obligada a exercir de progenitora estricta i severa. Quan faig veure que escolto els plans d’estiu de la MEC número 1 però en realitat estic pensant en tota la feinada que tinc pendent i en la nevera buida i només responc “ahà, ahà”. Quan desconfio del MEC número 2 i després ell m’explica el que ha fet en realitat i em sento menys parcial que el TC.

MOMENTS

I encara més moments d’aquells per oblidar. Com quan tinc un viatge professional i somric pensant que no cuinaré, ni em faré el llit i, sobretot, no miraré vídeos de YouTube de skaters o experiments amb pólvora de més d’un minut. O quan em nego a veure Zona Zàpping, tot i saber que seria un bonic moment compartit, perquè és l’última cosa que em ve de gust fer els divendres a la nit. O, finalment, quan espero i desitjo que facin com sempre i no es llegeixin aquest article on confesso tants moments inconfessables. Etc. Etc. Etc.