De vegades els vostres fills fan vaga i no saben ben bé per què. Si els interrogues des d’una posició ingènua, com si no sabessis de què va, descobreixes de seguida la vaguetat dels seus motius per fer-ne. Això no vol dir que facin vaga per no haver d’anar a classe. Vol dir que se senten atrets per la idea de fer vaga, que no deixa de ser una protesta contra el poder, contra qui mana o, si voleu, contra el món. Queixar-se és fer d’adolescent. Els de la meva generació, quan estudiàvem, també fèiem vaga sense saber ben bé per què. Sabíem, això sí, que qualsevol vaga era una manera de reclamar un dret, el de vaga, que el franquisme no reconeixia, i ja no calien més raons.
Però la vaga d’ahir és una feliç excepció. En aquesta ocasió els alumnes que han fet vaga o han anat a la manifestació ho han fet amb un bon coneixement de causa, i no precisament perquè els professors els hàgim adoctrinat. Els nostres alumnes, i molt especialment les noies, busquen les idees i els arguments, a favor i en contra, a la xarxa. Han seguit les campanyes del #MeToo. Han vist com es tracten, en alguns jutjats, les violacions en grup. N’hi ha unes quantes que han vist 'The handmaid’s tale', o que han llegit el llibre de Margaret Atwood. I n’hi ha moltíssimes que han vist 'Orange is the new black'. Tenim una generació d’alumnes que es queixen de la sexualització que pateixen. Que al·lucinen -com nosaltres no havíem fet mai- amb la història de la humanitat i amb el pensament que tenien sobre les dones alguns filòsofs i escriptors antics, i no tan antics. I també saben perfectament que, si bé el feminisme no havia assolit mai nivells tan alts d’acceptació social ni havia tingut mai tant protagonisme en els mitjans de comunicació i en la política, també ha despertat la incomprensió i la ràbia d’alguns sectors socials. Sí: també han vist els camions que passeja una organització ultra que l’any passat va fer una campanya de protesta contra la llibertat d’identitat sexual, i que ara insulten directament el feminisme i mostren impunement la cara del dictador que admiren.
Però la voluntat de protesta d’ahir també els ve, i molt, de la seva experiència personal. De la por que tenen d’anar soles, de nit, pel carrer. Del que veuen que passa al món laboral. De la constatació, en definitiva, que encara queda molt per fer.
