LA PITJOR MARE DEL MÓN

El vol infernal

Vaig arribar a l’aeroport amb el temps just, i vaig buscar la cua per facturar l’equipatge apressada. La vaig localitzar de seguida i els pocs cabells blancs que duia sense pintar se’m van acabar de destenyir. Eren ells, altra vegada. Ells i elles. El grup d’ Adolescentis comunis que havien tingut el gust de torturar-me a mi i a la resta de passatgers del vol d’anada. Vaig recordar aquelles tres hores, segrestada pels seus crits, cops de genoll constants contra el meu respatller, riallades histèriques, estirades de cabells cada cop que per aixecar-se del seient recolzaven la mà contra el meu respatller i el meu cuir cabellut; música a tot volum, udols, un aixecar-se, asseure’s, saltar i remoure’s al seient incessant, etc. Estaven absolutament descontrolats i les cares dels passatgers anaven enfonsant-se en la desesperació. Llavors m’ho vaig preguntar: ¿és així com es comporten els menors i major d’edat a càrrec (MEC) cada cop que pugen a un avió amb els seus companys de classe o esplai o grup d’anglès?

Vaig suplicar als déus de l’Olimp, els únics igual d’imperfectes i arbitraris que servidora (i per aquest motiu dels únics que em refio) que la resposta o bé no m’arribés o bé fos prou benèvola. Perquè vaig viure molts minuts de vergonya retroactiva imaginant-me’ls comportant-se com aquell grup de salvatgines hormonades, camí d’un viatge escolar d’objectius, per a mi i per a la resta de passatgers del seu vol, gens educatius.

Soc una progenitora obsessionada perquè els MEC no reposin els peus als seients dels transports públics, i perquè cedeixin els seients. Admeto que part d’aquesta obsessió perquè interioritzessin quatre normes bàsiques de civisme ve de la preocupació que tenia en el passat per ser una progenitora perfecta. Però també perquè durant molts anys no he conduït cotxe i he gastat hores i hores en un munt de transports públics, compartint espai amb un nombre infinit de passatgers incívics. He tingut problemes per demanar a qui fos que retirés els peus del seient. I aquest qui fos tant podia ser un jove de setze anys com una senyora de cinquanta-set, o un universitari de vint-i-dos. M’han engegat literalment a la merda, i fins i tot m’han amenaçat físicament. I els MEC ho saben.

Però, ¿què deuen fer els MEC quan es mouen en ramat, sense mi? ¿Deuen recordar les meves paraules, tant pel que fa al transport públic, com als simpàtics ciutadans que criden, pixen i armen gresca en plena nit, al nostre carrer, i no ens deixen dormir? ¿O s’uneixen a la massa i torturen els passatgers del seu vol? I encara una qüestió més important... ho pregunto? ¿Descobreixo de debò si és així? ¿O confio en la bondat d’Atenea, deessa de la justícia, i em dic que ells no, ells no són d’aquesta manera? Perquè ells són macos de debò. Va, sí, això últim. Ai, mare.