‘Sex education’

De totes les coses que em podien passar relacionades amb el meu fill, crec que l’última que hauria imaginat mai és que un dia jo faria un curs accelerat de sexualitat contemporània gràcies als seus consells. A veure, no em malinterpreteu, no és que tingui un expert en la matèria a casa meva. De fet, jo diria que encara s’ha d’estrenar en aquest aspecte, tot i que no n’estic segur i, sobretot, no n’heu de fotre res. No, del que parlo és d’aquell vespre plujós que de manera casual em va dir la frase que ho desencadenaria tot: “Papa, fan una sèrie nova molt xula a Netflix. Vols que la mirem plegats?”

Vaig dir que sí, naturalment. A aquestes altures, amb un nen en plena adolescència, no està la cosa per deixar passar qualsevol oportunitat de fer alguna cosa plegats. A més, això de mirar cinema plegats és d’aquells vincles que per sort encara conservem.

“Serà una sèrie de zombis o ciència-ficció”, vaig pensar mentre entràvem a la plataforma digital. Estava ben equivocat. Tot va ser començar el primer capítol i veure de manera ben explícita un bon clau, amb tots els ets i uts. “Què coi és això, Lluc?”, vaig cridar espantat. “És una sèrie que es diu Sex education, papa, i parla dels dubtes sobre la sexualitat que tenim els adolescents. Val molt la pena, fes-me cas”. Us seré sincers, vaig donar-li un vot de confiança perquè és fill meu i perquè fa de mi el que vol. I sort que ho vaig fer.

El que em vaig trobar al davant va ser una crònica encantadora i agredolça dels dubtes, recances i descobertes relacionats amb les primeres relacions sexuals, aquelles en què vols fer coses però no tens ni idea de com fer-les sense fer el ridícul. Una sèrie profundament britànica però que toca un tema universal, la dificultat de treure’ns els tabús i els estereotips que van lligats a una cosa tan plaent com és practicar el sexe. I el que ho va fer encara més gratificant va ser veure-la al costat del meu fill, comentant la jugada com mai no havíem fet abans, sense silencis, vergonyes ni evasives.

Ahir ens vam polir el final de l’última temporada, i avui, com ha de ser, estem de dol. Això sí, hi ha una frase que no em marxa del cap; la porto enganxada tot el dia. “Ai, si hagués pogut mirar una sèrie així quan tenia quinze anys...”