LA PITJOR MARE DEL MÓN

Sense que serveixi de precedent

Escolto un debat a la ràdio sobre les tecnologies mòbils a l’aula. Hi ha qui anuncia la vinguda dels cinc-cents genets de l’apocalipsi digital, i hi ha qui es declara un fervent seguidor de la bona nova digital. Tot seguit em pregunto qui soc jo. Una apocalíptica rondinaire? Una mica sí. Em rebenta que la major i els menors d’edat a càrrec (MEC) contestin missatges urgentíssims a taula (“T’ho prometo, mama, és superurgent”), o que s’enfavin un temps etern davant d’un giny de proporcions 16:9. Em preocupa que les pantalles els hagin disminuït dràsticament la capacitat de concentració. O que pensin que fer una investigació acadèmica o extraacadèmica conté una elevada quantitat de copiar i enganxar.

Però què coi. Jo també responc missatges urgentíssims a taula (us juro que són urgentíssims). I adhereixo el nas a l’ordinador, la tele i el mòbil (i el cine) més temps del que caldria. Però també cal dir que a través de les pantalles he pogut tenir un contacte diferent -que no hauria estat possible fa anys- amb gent del sector cultural. O llegir articles, o llibres, o saber moltes coses que en l’era analògica només estaven a l’abast dels superassabentats de tot.

I a casa, igual. No deixaré de recordar als MEC que el cap els pot explotar per consum excessiu o inadequat de les pantalles. Però el contacte que tenim ells i jo a través del WhatsApp hauria estat difícil de mantenir d’una altra manera. Ara mateix no els agrada asseure’s amb la seva progenitora i tenir-hi llargues i eternes converses. En canvi, la conversa interrompuda però constant del WhatsApp és perfecta, tant per riure, com per intercanviar-nos informacions de tota mena, com per dir-los coses tan importants com que els estimo (cosa que també els dic en versió analògica vintage ). I jo, que soc de la pedagogia espavilatòria, no puc fer més que donar les gràcies al món 2.0, que permet que el MEC número 3 planifiqui un possible viatge al Japó (mentre jo estalvio) i em comparteixi documents i mapes al drive, el MEC número 2 enviï currículums a tort i a dret a totes les pàgines web possibles per aconseguir una feineta, o la MEC número 1 es miri tota la informació possible per marxar a la quinta forca d’Erasmus el curs que ve.

Sí, vigilem, però què coi, admetem d’una vegada que la vida ha canviat, i que potser, tot plegat, no és tan terrible... amb permís d’Orwell.