Machado sense flors

Els alumnes arriben adoctrinats de casa, i els pares tenen tot el dret a adoctrinar-los. El que ens pertoca als docents és mostrar-los la resta del món perquè ells en treguin les seves pròpies conclusions. En aquest intent vaig acompanyar alumnes de batxillerat en la seva visita a la Maternitat d’Elna. La historiadora i escriptora Assumpta Montellà, que ja ens havia fet una xerrada sobre la duresa dels camps d’Argelers que va emocionar els alumnes, ens va acompanyar i ens va fer de guia per aquella ruta de l’horror.

Primer vam visitar el camp de refugiats de Ribesaltes, on una àmplia i completa exposició, amb imatges enregistrades que feien posar la pell de gallina, ens recordava el drama humà que va suposar per als perdedors de la Guerra Civil haver d’abandonar la seva terra. Montellà recordava als alumnes que mantenir la memòria viva servia per estar preparat per als nous reptes que afrontaran ells mateixos, la seva generació, sense anar més lluny amb els camps de refugiats dels desplaçats per la guerra de Síria. Després vam visitar la famosa Maternitat d’Elna, on van néixer gairebé sis-cents nens de mares refugiades. Vam passejar-nos per les sales que la jove mestra suïssa Elisabeth Eidenbenz va transformar en un petit paradís entre tantes penúries. La lliçó de tot plegat era ben clara, persones com ella ajudaven a fer el món una mica millor, i també que sempre cal combatre el mal.

Abans de tornar a casa vam fer un petit canvi en el nostre trajecte i, en comptes d’anar a la platja d’Argelers, vam aprofitar que era 22 de febrer i que es commemoraven els 79 anys de la mort d’Antonio Machado per visitar la seva tomba. Així que vam enfilar amb els autocars fins a la bonica vila de Cotlliure. Tot i que el dia era rúfol ens vam arribar fins on reposava el poeta. Curiosament, sobre la tomba no hi vam trobar cap flor fresca. Potser nosaltres, entrada ja la tarda, vam ser els primers que la visitàvem. Fins i tot la mateixa Montellà es va sorprendre i va afirmar que aquells que l’admiraven també s’estaven morint. Després d’explicar-nos com va acabar, fugint de la derrota, va demanar als alumnes si eren capaços de recitar un dels seus poemes. Ningú s’hi va atrevir. Ni jo mateix. Això em va fer preguntar per què carai ja no els fem memoritzar res, ni uns tristos versos que ens facin sentir millors persones.