FORA DE CLASSE

L’institut són els alumnes

El meu fill ha decidit ser un bon estudiant. Fa sisè de primària i puc dir amb orgull que és el millor de la classe i potser de la seva promoció. No us penseu que això és mèrit dels seus pares; bé, potser una mica. En tot cas, ell és un bon estudiant per una combinació de capacitats i esforç.

Per què us ho dic? Doncs perquè he tingut molts alumnes intel·ligentíssims que no han lluït perquè han viscut dels mínims de la mandra. És cert que a vegades la culpa és del sistema educatiu, perquè els professors no els han esperonat prou ni els han despertat les ganes de millorar, però no sempre és així. El meu fill, com tants altres alumnes, per alguna meravellosa raó ha decidit donar el màxim de si mateix. Això vol dir que és responsable, que pateix per acabar totes les tasques que li encomanen i que si cal es lleva més d’hora per repassar el que ja ha estudiat. Cada fill és una història diferent, cert, però si els pares no li estan al darrere segur que les probabilitats de fracàs es disparen per mil.

Aquests dies ens trobem visitant centres de secundària on el meu fill pugui començar l’ESO. Nosaltres, a casa, creiem conceptualment en la pública. I és que soc del parer que si tots els centres fossin públics se’ns acabaria la tonteria classista i, aleshores, només prevaldrien els mèrits personals. Durant aquestes visites som conscients que, quan vas a les portes obertes d’un institut, evidentment et trobes la cara més amable d’un centre. Sense el brunzit dels alumnes tot sembla idíl·lic. Però els que ens hi dediquem sabem que això no és així.

Alguna vegada m’ha tocat defensar la feina que es feia a l’institut on treballava quan en realitat les classes eren un autèntic malson. La trampa per a les famílies en cerca és que l’aspecte arquitectònic d’un centre et pot seduir, per les aules ben equipades, modernes, plenes de tecnologia i acabades de pintar. Però per a mi el millor institut no és el que brilli més sinó el que estigui més ple de professionalitat i qualitat humana. Amb això vull dir que no és rellevant que l’edifici gairebé caigui a trossos, m’importa només que els companys del meu fill tinguin les mateixes inquietuds acadèmiques que ell, que tinguin bon cor i famílies preocupades al darrere.

Nosaltres ens trobem en aquesta realitat a la ciutat on vivim. Els instituts més ben equipats són els que estan etiquetats com d’alta complexitat i, irònicament, els que obtenen millors resultats són els que van apedaçats. I no ens enganyem, aquesta és la realitat de bona part dels nostres centres educatius públics.