EN FAMÍLIA

Tenen dret a avorrir-se

Diuen que els records que es mantenen més llargament a la nostra memòria són els que van associats a una emoció més intensa. Recordem dies feliços, dies tristos, grans il·lusions i grans decepcions... i, en canvi, oblidem els dies normals.

Si això és així, ¿per què alguns dels records més clars de la meva infantesa són hores de solemne avorriment? Observar durant hores les aventures d’un gat a l’altra banda del carrer. Seguir les gotes de pluja que baixen pel vidre, com s’aturen, es desvien, conflueixen, s’acceleren... Sentir el soroll del vent sacsejant els arbres. Estudiar el caminar de la gent pel carrer. (¿Us heu fixat que, en creuar un carrer, per pujar a la vorera o baixar-ne, la gent sempre trepitja la vorada?)

La meva mare es creia de vegades en l’obligació de dir-me “No estiguis aquí plantat sense fer res!”, però no hi posava gaire entusiasme. No s’havien inventat els esplais ni les activitats extraescolars; els diaris no tenien una secció sobre “què fer amb els nens”, i la televisió en blanc i negre, quan va arribar, estava molt estrictament limitada, perquè els pares sabien que “no és bo mirar tant la tele”. I, en tot cas, sempre podies obrir un llibre i fer com que llegies o estudiaves, quiet sense fer res, amb el cap a tres quarts de quinze. Els llibres permeten la pausa, l’abstracció, somiar despert; al contrari que els videojocs, que t’obliguen a estar pendent de la pantalla tota l’estona o ja t’han matat, o del mòbil, que t’enganxa amb el seu sistema de recompensa immediata (la ratlleta que es converteix en dues ratlletes que es tornen blaves, el bip! quan arriba un missatge, els “m’agrada”...).

I és així com els nens teníem temps de sobres per avorrir-nos. Per observar els fets quotidians i reflexionar-hi. Per imaginar-nos convertits en protagonistes del llibre que estàvem llegint o de la pel·lícula que havíem vist, i per imaginar noves aventures, mai llegides ni vistes. Per planejar nous jocs i noves activitats, i de vegades començar-les, i fins i tot acabar-les, i no queixar-nos del resultat perquè era nostre, la nostra idea i el nostre resultat. Per anar a buscar un llibre i llegir sense esperar que ho digués la mare. Per pensar. Sense adults que et volguessin distreure amb una successió d’activitats frenètiques. Lliures. És per això que recordo els dies avorrits; perquè em divertia molt.