NO SEMPRE TINC COSES A DIR

Cuideu els avis, que es fan grans!

Em fan molta ràbia els anuncis d’avis marxosos que són “guais” perquè mengen gominoles hiperensucrades sense perdre les dents o juguen a futbol sense perdre el maluc. Em fan ràbia perquè redueixen els avis a cangurs hipervitaminats i multitasca, quan els avis són molt més que tot això. Els avis són poderosos en les 3P: perspicàcia (que els permet conèixer els nets i estimar-los a tots tal com són), paciència (que els permet escoltar els nets i participar del seu entusiasme en el joc i en la vida, i dels seus neguits i preocupacions) i perseverança (que fa que els nets facin amb ells activitats i desenvolupin hàbits que potser amb els pares no faran ni desenvoluparan).

Aquests anuncis d’avis saltironaires, que poden mastegar cuir i fer el Tourmalet en bici sense suar, em semblen una falta de respecte als padrins i iaies que no tenen una imatge tan presentable ni tantes prestacions com un totterreny. La meva besàvia gallega, per exemple, no hauria passat un càsting: vestia de dol rigorós, era molt molt, molt sorda i coixejava tant que es passava la vida entre el llit i la cadira de fòrmica. Però no es cansava mai de jugar a la brisca amb el seu besnet català. Potser no hauria passat la ISO-aviaguai, però era la meva besàvia, i m’estimava molt.

Si els avis i abuelas, padrins i iaies, han de ser “guais” com qui diu per obligació, ¿què passarà quan no siguin “gent gran”, sinó ancians -sovint malalts- que necessiten els fills i nets com els van necessitar a ells? Sí, vull dir quan arriba aquell moment en què has d’acompanyar al lavabo a qui et va ensenyar a anar-hi quan eres petit. Doncs hem de saber viure aquest temps, perquè enmig del patiment i la incomoditat -que hi són- hi ha alguna cosa aclaparadorament entranyable en la neta que ajuda l’avi a prendre’s aquella pastilla que costa tant d’empassar. Enmig de la tristesa i el dolor -que hi són- hi ha alguna cosa extraordinària en el net que ajuda l’àvia a llevar-se i li fa el llit. No amaguem la realitat del pas del temps, no traguem als fills l’experiència de l’estimació incondicional, la vivència de família.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: cuideu els avis, les abuelas, els padrins i les iaies, perquè es fan grans, però, sobretot, perquè són grans, grans persones.