El cert és que això ja cansa

Fem-nos aquestes preguntes: un Parlament pot legislar sobre l’existència de Déu? O sobre si la circulació de la sang avança per les venes, artèries i altres vasos sanguinis impulsada pel cor? O sobre quin pes pot suportar una determinada columna? O sobre si la Terra és plana? Pensem que la resposta que obtindria més vots si s’arribessin a formular aquestes qüestions seria que no, que un Parlament, per molt democràtic que sigui, no pot legislar sobre aquests temes que reclamen una resposta científica. Fem-nos més preguntes. Si en un país que es diu democràtic hi ha un sector de persones que denuncien que una part de la població no creu en Déu -o hi creu, tant se val-, ¿un tribunal pot acceptar el cas i emetre’n una sentència? Si som coherents amb el que hem afirmat al principi, NO. Per tant, arribem a la conclusió que Parlaments i tribunals han de fer bé la seva feina en el marc del que els correspon i, en uns altres, deixar fer als que en saben: una bona mostra l’hem tinguda i la tenim amb la pandèmia que ens assetja.

Però hi ha un tema en què qualsevol ignorant amb determinats interessos pot ficar-hi cullerada. Ens referim a la llengua. És al·lucinant quan algú denuncia que el català i el valencià són dues llengües diferents, que els seus parlants no es poden entendre i que, per tant, han d’utilitzar una llengua comuna (evidentment, el castellà). Però encara és més terrible quan tribunals que s’anomenen Suprems i Superiors els fan la gara-gara i accepten la demanda per acabar fent el ridícul. Tant hi fa que les Reials i Republicanes Acadèmies de la Llengua, formades per persones competents, expressin no una opinió, sinó un saber fonamentat. La qüestió és embolicar la troca i deixar clar que qui mana, mana.

S’imaginen algú que proposés que si beus aromes de Montserrat evitaràs el covid-19? S’imaginen que la resposta d’alguns polítics fos: si ho diu un tribunal hem d’obeir? Doncs passa això. Sembla mentida que una vegada i una altra hàgim de sortir a defensar les llengües i els usos que se’n fa. Reivindicar de manera positiva la diversitat lingüística i la riquesa de totes les llengües cansa. Treballar cansa, deia Pavese, però treballar per dir coses evidents més aviat fa venir caguera.