Ja fa una setmana que estic instal·lat a Catalunya. Al davant hi tinc dos projectes ben engrescadors, un programa de televisió sobre música popular i també un nou disc amb els meus companys de vida, que, per cert, ja tocava. Com que les dues coses tenen molt bona pinta estic ben engrescat. Això sí, aquesta estada al territori té un efecte secundari negatiu: soc lluny de la meva dona i el meu nen. Sort en tinc de les xarxes, roamings, skypes i 4Gs per treure’m l’enyor que em puja com una glopada cada capvespre. Esclar que no és el mateix que veure’ls, palpar-los i poder-los emprenyar en directe, però m’hi hauré de conformar. Això sí, no pateixo pas per ells, sé que estan gaudint d’un estiu inusualment assolellat i que l’aprofiten com cal, que si una cosa té Anglaterra és verd, parcs, natura i vida al carrer.
Ells, quan em truquen, també em pregunten pel temps, segurament perquè estan al cas dels meus fogots, els nocturns, quan em costa agafar el son, i dels diürns, quan em sobra tota la poca roba que porto. Jo els dic que estic bé, però no és veritat. No goso confessar que estic patint molt, però no pas per la calor, què coi, sinó per un fenomen inexplicable que em tortura i em desespera des que soc aquí. Jo en dic “inversió tèrmica artificial” i és una epidèmia impossible d’evitar. Cada cop que pujo al cotxe d’un amic, al tren o al bus, un fred glacial em trasllada als pitjors dies d’hivern. Tant se val que el dia sigui núvol o hagi plogut una mica, algun sàdic ha decidit posar l’aire condicionat a nivell polar, sense cap tipus de mesura. És com si algú hagués programat l’aparell a la intensitat màxima i després hagués llançat el comandament per la finestra.
El mateix passa als restaurants, les oficines, els cinemes i les sales d’espera. Jo, després d’uns dies de peus glaçats i cames de color lila, he decidit contraatacar. Ja podem estar a trenta-vuit graus a l’ombra, que porto al sarró uns mitjons d’hivern i una rebequeta, per si de cas. Sí, ja sé que sembla ridícul, però no hi ha dia que no em faci servei. Ara bé, hi ha una pregunta que em ronda pel cap. ¿Com és que la resta dels usuaris aguanten estoicament aquesta bogeria climàtica? Soc l’únic ésser viu que, en qüestions de temperatura, demana una mica de mesura? Hola? Que hi ha algú?
