Fora del laberint (i 2)

Començava la columna anterior posant de manifest com la política de la nostra comunitat continuava en un laberint deshumanitzador i sense voluntat de cercar alguna sortida, mentre que la vida de les persones, extramurs, mirava de no enfonsar-se en un mar de reptes i necessitats urgents. Suggeria als lectors mirar a fora i dedicar-nos a pensar el territori de les complexitats educatives més urgents. La llista de temes donaria per a moltes columnes, però no les escriuré. Em conformo ara amb suggerir la necessitat de preguntar-nos, de tant en tant, si estem atrapats i a recordar que hi hem de veure més enllà dels murs. “No ens quedem cecs –deia Saramago–, crec que estem cecs. Cecs que hi veuen. Cecs que, veient-hi, no hi veuen”.

En aquests darrers dies en què, a més, el laberint s’inflamava, he hagut de fer molta pedagogia periodística sobre les violències, recuperar velles i repetides reflexions, fer surar hipocresies, convidar a pensar què té sentit fer i què no té sentit fer. Fa set anys escrivia el llibre Álex no entiende el mundo i , parlant de la revolució necessària, deia als adolescents: “No existeix cap idea, cap déu, cap pàtria que justifiqui la utilització de la violència, fer mal a una persona, destruir. No hi ha violències bones i dolentes [...] Però no ser violent no significa deixar de ser radical [...], no hi ha cap raó per acceptar que una societat malalta tan sols es pot canviar de manera educada, seguint les normes [...] Et tocarà viure temps de contestació i hauràs d'anar descobrint quina és, en cada moment, la teva dosi de compromís amb els canvis, el teu compromís amb les persones”.

Fa anys que sabem que els grans reptes de l’educació actual tenen a veure amb considerar que vivim una societat mestissa (amb multiplicitat de mestissatges), canviant, desigual, que tendeix a la segregació. No podem recórrer a la tradició, ni a la puresa o la comparació, ni a la separació, ni a la justificació de les injustícies. Com sovint he repetit, no es tracta de pensar quin món deixem als nostres fills, sinó de pensar quins fills deixem al món.

L’explorador reprimit no suporta els laberints acotats i excloents. Explorar mai té límits i mai es pot fer sense pensar en l’altre que camina al costat. Estimades lectores i estimats lectors, gràcies i adeu, si més no per un temps.