Aquests últims dies s’han celebrat els actes de graduació de 4t d’ESO i de 2n de batxillerat. Enguany he assistit a dos actes de batxillerat, el d’uns antics alumnes, d’un altre centre, a qui feia il·lusió compartir aquest moment emotiu, i el de la meva tutoria actual. M’ha sorprès veure-hi moltes semblances, tot i que uns i altres pertanyen a entorns socials diferents. Entre actuacions i diplomes em va sorprendre el discurs que va fer un professor que s’havia jubilat recentment i que, potser per aquesta raó, va parlar amb lucidesa i fina ironia. Va començar dient que a la seva època tots aquests actes no es feien, i afegeixo que a la meva tampoc. Per tant, en els últims anys, com apuntava ell, potser per influència americana, han proliferat els actes de graduació amb birrets de cartró i actuacions musicals.
D’alguna manera són tan importants les bones notes com la visualització pública de l’èxit i el reconeixement a través del seu vessant més lúdic. Sota el sol fustigador de mitja tarda, asseguts a les cadires extretes temporalment de les aules, aplaudeixen pares, mares, germans, oncles i avis a tots els nois i noies que s’han graduat. Per cert, la promoció de noies guanya clarament en nombre i qualificacions. Esperem que ben aviat la seva futura vida professional els ho recompensi.
Però tornant al discurs del veterà professor, un altre detall que no va deixar escapar va ser la del vestuari dels homenatjats. Mentre que els nois podríem dir que anaven elegants però discrets, a excepció d’un parell d’americanes sense corbata, les noies obrien el debat inevitable dels vestits triats. Alguns semblaven molt cars i la majoria els lluïen amb estil, però d’altres personalment m’incomodaven perquè em semblaven poc adequats per recollir un diploma de mans del director. El que més em va fer patir de tot l’acte va ser quan les noies pujaven i baixaven les escales de la tarima, perquè els talons de pam i mig eren idonis per trencar-se els turmells i deixar un document gràfic per a programes d’humor. Per sort, i perquè els ajudàvem agafant-les de les mans mentre s’arreplegaven les faldilles, no va prendre mal ningú, i així tots i totes han tingut un magnífic i merescut record de per vida, i també un vestit que recomano reaprofitar per a algun altre acte encara més solemne.
