EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

‘Boy scout’

Aquí el teniu, ben espaterrat, ocupant la llargària del sofà de tres places. Fa dues hores llargues que no ha mogut ni un sol múscul del cos i, si molt em colleu, també podria assegurar que, si no fos perquè d’aquí una estona toca parar taula, podria passar-se tres hores més amb aquesta mateixa postura. Abans que arribi sa mare li diré que ja està bé i que prepari les coses per a l’escola. Sé tot el procediment: hauré de treure-li els auriculars perquè em senti i tot seguit em contestarà, sense treure els ulls de la pantalla, que li doni cinc minuts més.

Podria renyar-lo. Dir-li que deixi la pantalla i quedi amb els amics del barri, o fer-lo anar al súper amb la bici, però tinc totalment apamada l’estratègia de la seva defensa, basada en la llei de la compensació setmanal. Em dirà que ahir va tenir boy scouts al poble, i això, segons ell, l’eximeix de practicar qualsevol activitat física la resta de la setmana. No cal dir que aquesta teoria és força rebatible, però si sabéssiu el que ens va costar convèncer-lo que s’hi apuntés entendríeu la nostra tolerància dominical.

I és que no falla mai, cada cop que mirem d’apuntar-lo a una nova activitat, sigui tenis, ioga o teatre, la seva resposta immediata és una negativa rabiosa i unilateral. No, no, no i no. El tio és tan refotudament casolà que si pogués faria les assignatures de l’insti a casa via Skype per no haver de sortir. Sort en tenim, encara, que la seva mare és pacient i persuasiva i té la tàctica infal·lible: “Prova-ho dos dies, si no t’agrada ho deixem córrer”. S’ha de reconèixer que funciona sempre. Marxa de morros però quan torna està content com un gínjol.

I jo, us preguntareu, quina tàctica utilitzo per moure el seu cul del sofà? Doncs, si us soc sincer, se’m fa difícil trobar-la. Quan tenia la seva edat era encara més casolà que ell i no puc evitar sentir-me una mica hipòcrita renyant-lo per una cosa que jo també feia. Per això em decanto més pels missatges subtils. Li dic que jo també era molt de quedar-me a casa però que un bon dia em vaig adonar que els que no surten mai de casa sempre arriben tard a les coses bones de la vida. I tot seguit, fent-li una aclucada d’ull, el remato amb la frase definitiva: “Per exemple, Lluc, si no hagués sortit hauria arribat tard a conèixer la teva mama”. I per la manera com em mira, diria que m’entén.