LA PITJOR MARE DEL MÓN

Corren pels carrers, corren

A partir de les 16 hores observo la velocitat de les cames de certs adults. Són progenitores i progenitors que van de pet cap a l’escola, o cap a casa, a agafar el que sigui que coli com a berenar i després cap a l’escola. O això és el que m’imagino, perquè es exactament el que feia jo fa pocs anys, cada tarda. Cada, cada tarda. Córrer, accelerar el moviment de cames i de neurones per aconseguir ajuntar informació i acció: calcular el timing, recordar de portar alguna cosa que alimenti per peixar els menors d’edat a càrrec, o portar diners per comprar aliment d’origen més aviat biològic i no gaire sintètic (si pot ser...) I fins i tot, de vegades, a mig trajecte, m’adonava del meu nivell d’estrès quan recordava que aquell dia tenien alguna extraescolar o que qui tenia assignat l’encàrrec de recollir-los era algú altre.

Ara només observo els altres progenitors i els veig córrer apressats per no fer tard. O no fer massa tard. També me’ls miro quan tornen, guarnits amb una penjarolla de criatures pròpies i alienes, carregats de motxilles, bosses, treballs manuals, patinets, bicicletes. Em pregunto si ells també senten aquella contradicció entre voler ser allà, amb els MEC, i pensar en les mil coses que hi ha pendents de fer per feina, o a casa, o si somien amb el vinet que es podrien prendre amb qui fos enlloc de peixar criatures amb batut de xocolata massa ensucrat...

Us he de dir que no enyoro aquesta etapa però li reconec virtuts formadores del caràcter. Professionalment funciono a base de dates de lliurament de feines i, des que els MEC van aparèixer en la meva vida, també hi van aparèixer els horaris. O treballava durant l’horari escolar o no treballava. I els MEC són i eren encantadors, però comporten un munt de despeses. Així que optava per treballar. I l’hora més productiva sempre era després de dinar, quan el rellotge començava a marcar el compte enrere fins a l’hora d’obertura de la porta de l’escola. Les idees més brillants, la solució a tots els problemes, la velocitat punta d’escriptura automàtica sempre es donava en aquell moment final.

Encara ara conservo aquesta capacitat de concentració i producció. Ara espremo els darrers minuts fins que és el moment de rebre els majors i el menor d’edat a càrrec i xerrar amb ells i després, potser, continuar treballant, o potser no. No, més aviat no.