FAMÍLIES... PARLEM-NE

Els estem fent insensibles?

Hi ha un fet curiós, que potser no crida prou l’atenció, en relació amb com afavorim que la canalla vagi tenint imatges, com els expliquem contes, històries, i com els donem alguns models, molt variats, que afavoreixin la imaginació. Evidentment cal tenir un repertori d’imatges, viscudes i dibuixades, per reconstruir-les i fer-ne de noves, però pensem en quines imatges els donem des dels primers anys: imatges reals, paisatges, persones diferents, objectes pròxims, llibres de contes, on la persona que els ha il·lustrat ja mostra noves maneres de representar idees, sentiments, objectes, i fer-ne noves imatges que després la mateixa canalla podria dibuixar. Però no sempre hi ha l’ocasió. Ja hi ha els dibuixos animats, els jocs d’ordinador, que, lògicament, els ofereixen imatges menys reals. Un constant abocar d’imatges que martellegen els petits cervells dels infants que, sovint, no deixen espai per crear-ne de noves.

La pregunta que em faig és: ¿com la canalla es pot anar construint una imatge del món real quan hi ha tanta influència i impacte d’un món virtual que no dona pas ni a la reflexió, perquè quan comences a reflexionar-hi ja ha canviat? Per no oblidar que hi ha una gran profusió d’imatges que, de fet, estan més pensades per a les persones adultes. Penso en dibuixos com Shin Chan o Els Simpson, entre d’altres, amb una clara càrrega d’ironia, gairebé cinisme, que poden ser divertides per a adults però que la canalla, per les seves evidents possibilitats cognitives, no pot analitzar, de manera que es queda només amb allò que és evident: menyspreu i paraules inapropiades que els fan riure i repeteixen. ¿Som conscients de com van impactant en la ment infantil i com es van construint patrons de relació i comunicació? Han quedat enrere les imatges bucòliques i tendres dels dibuixos de la nostra infantesa, que als infants d’avui els semblen avorrides i ensucrades.

Potser el que passa és que estem buscant adormir la sensibilitat dels infants perquè puguin veure les notícies i no els afecti gaire veure els problemes reals. Perquè entre la realitat, les sèries i els jocs d’ordinador no hi ha gaire diferència, la veritat. Els refugiats per les guerres i el canvi climàtic o les imatges del patiment d’infants que moren de desnutrició no els provoquen preocupació perquè ja ho han vist en els jocs, en les sèries, en les pel·lícules, i els semblen irreals. Preocupem-nos.