LA SETENA HORA

L’escola a la presó

En una sessió de treball organitzada pel Consell Escolar de Catalunya en el marc del debat Ara és demà, es va donar la paraula a grups d’alumnes de diferents etapes. Hauríem de fer-ho més sovint, això de convidar alumnes perquè hi diguin la seva. Al cap i a la fi tot ho fem per a ells; per tant, és just i és necessari escoltar què ens demanen i com ens avaluen, a nosaltres i al sistema.

En aquest acte van parlar un mestre i dos alumnes seus que són a la presó. La seva intervenció va ser una de les més intenses, no només pel que van dir sinó per la contundència de les seves paraules. En un moment en què sembla que s’hagi de redescobrir el paper de l’educació, ells van posar en evidència que l’horitzó és l’alliberament. Les idees de Paulo Freire tornaven a prendre forma i protagonisme en aquella exposició: són poques les coses a les quals no podem renunciar, i si convé destacar-ne alguna, apostem per la llibertat. La llibertat col·lectiva i la personal, tant física com mental, són reptes innegociables per a l’educador.

A partir d’aquesta sessió va sorgir la possibilitat de fer una visita a la presó Model per veure la feina que hi fan els mestres. La trobada va ser una de les millors experiències que hem tingut a la nostra vida. Veure el grup d’interns que estan a l’espera de judici absolutament interessats pel coneixement i descobrir un grup de mestres absolutament disposats a ajudar-los és una injecció d’optimisme.

La Model tanca portes, això ho sabem tots. El que no sabem és la quantitat d’hores de feina que hi ha darrere d’aquestes portes per aconseguir que unes persones puguin imaginar dins seu altres maneres de situar-se en el món. En el debat educatiu, alguns temes pateixen la síndrome del Guadiana. Són temes que de cop i volta apareixen amb tota la seva virulència per donar-nos un toc d’atenció i després desapareixen.

D’allò que passa als hospitals, a les escoles d’adults i a les presons, n’hauríem d’aprendre tots. S’ha d’intensificar l’esforç per donar a conèixer aquestes experiències que se situen al límit. Aquest article només vol ser això: un homenatge d’urgència als mestres que treballen en aquests camps més invisibles i un homenatge a aquestes persones que ens recorden que educar té sentit quan es pensa en un futur orientat cap a la llibertat.