Les emocions són la clau
Seguim rebent preguntes de famílies, mestres i mitjans de comunicació sobre què dir a casa i a les escoles en relació al que està passant a Catalunya. Hi estem reflexionant amb Montse Jiménez des de l’Observatori de la Comunicació Educativa, i la primera certesa que tenim és que la legitimitat pedagògica dels educadors no ve donada per quines són les nostres idees, sinó per quines són les nostres emocions.
Per contribuir a la pau és indispensable mantenir les emocions a ratlla i mostrar-nos amables, respectuosos, dialogants i comprensius amb aquells que pensen diferent. La nostra tasca educativa serà legítima si evitem la violència, ja sigui verbal, emocional, física o judicial. La violència és la resposta dels que no tenen cap altra resposta i els que eduquem hem de tenir-ne, buscar-ne i generar-ne d’altres. Fa uns dies parlava del que m’havia fet plorar l’1 d’octubre. Val a dir que també m’hauria fet plorar que atonyinessin els que no pensen com jo. Pensar que els que pensen diferent mereixen ser tractats amb violència és símptoma de vilesa i no s’hauria de poder dir impunement.
Som aptes per adreçar-nos a infants i adolescents si sabem transformar les emocions intenses i profundes que se’ns mouen aquests dies. Si som capaços de conduir-les per camins saludables. Si estem disposats a qüestionar les nostres conviccions. Si som amants i defensors de la llibertat. Si ens dediquem a expressar la nostra postura en comptes de menysprear o atacar la dels altres. Si renunciem a la divisió entre bons i dolents... Si en algun moment se’ns desfermen les emocions, caiem en el pensament únic, ens dominen baixes passions o ens tempta l’a por ellos, hem de tenir el gest que ens honoraria de reconèixer-ho i abstenir-nos d’intervenir.
Des de l’educació hem de seguir cercant, més que mai, per on discorren els camins de la sensibilitat, l’empatia, l’assertivitat, la consciència i la responsabilitat emocional, la generositat, l’escolta i l’atenció plena a les necessitats dels altres, la comprensió i el respecte -que vol dir tenir mirament per veure el que no es veu a simple vista-, la tendresa, la bonhomia, l’ètica, l’estètica, l’humanisme, la humanització i tot un seguit més de paraules amb cor imprescindibles, que semblen inexistents en alguns diccionaris.
