La Neus

A casa, encara que no ho sembli, som tres germans. Dos d’ells, ma germana Annabel i jo, seríem els coneguts. Bé, en podem dir coneguts o també en podríem dir que ens agrada fer-nos notar. No ens enganyem, quan algú té el valor o la inconsciència de pujar a un escenari i donar la cara davant un munt de desconeguts és que no té cap problema amb sentir-se el centre d’atracció. En aquest aspecte hem tingut sort. Amb això d’Els Pets, diguem que els nostre afany de notorietat ha quedat plenament sadollat. Molts catalans saben perfectament qui som: ma germana és la llufa i jo soc el pet.

Ma germana gran, en canvi, la Neus, és el cas oposat. Quan ens ajuntem tots tres, així mig en broma, diem que ja té pebrots que l’única dels germans que és afinada i entona com cal sigui la que mai hagi pujat a un escenari. I és així perquè, malgrat els seus dots naturals, ma germana mai ha volgut sentir-se protagonista de res. La seva saviesa sempre s’ha sustentat en el seu tarannà discret, és d’aquella gent que sempre hi és però mai es fa veure. A mi, egòlatra de mena com soc, aquesta decisió vital sempre m’ha fascinat. Ma germana mai ha gesticulat, mai ha posat per sortir a la foto, mai ha demanat crèdit per res. I és per això que, per a la gent que no l’ha conegut, la seva presència ha passat desapercebuda.

De portes endins, però, tots l’adorem. És impossible no estar enamorat d’ella. La seva generositat és tan descomunal com la seva discreció, i aquesta aposta vital no és altra cosa que la constatació de la seva intel·ligència emocional. Sí, ja sé què penseu, que no soc pas objectiu, que tinc un pa a cada ull amb ella per ser ma germaneta. Però us donaré un exemple que segur que us convenç del tot. Fa cinquanta-cinc anys que em fa de germana gran, més de mig segle, i encara no he aconseguit fer-la enfadar ni un sol cop. Si algú em coneix mínimament, sabrà el mèrit que té això. Pregunteu a mànagers, col·laboradors, familiars, amics i coneguts. Tothom us dirà que potser no soc mala persona, però que hi ha dies que m’haurien escanyat. La meva germana Neus no.

I com que no ho puc suportar, he decidit fer aquest article, a veure si fent-la protagonista absoluta d’aquesta columna setmanal se m’enfada d’una punyetera vegada, que ja toca, coi! ¿Creieu que ho aconseguiré?