El millor pare del món

Des de fa ja bastants anys, passejar pel Facebook és una de les maneres més estúpides de perdre el temps. Deixant de banda la manera indecent com han traficat i mercadejat amb la nostra informació privada, el que m’esgota és l’ensopiment soporífer de la informació que emmagatzema. Que llunyana queda la seva època gloriosa, els debats arrauxats, les declaracions d’amor, els posts que et feien reflexionar o riure o les dues coses alhora.

Ara només hi trobes gent eternament indignada, talibans neoindependentistes, empreses que et venen el peix i fotos de gats. De fet, no cal ser gaire llest per adonar-te que tota la gent menor de 30 anys ha fugit cap a indrets menys concorreguts on no corren el perill de trobar-se pares i professors. No m’estranya, ho reconec, jo faria el mateix.

De totes maneres, enmig de la desolació que s’amaga a can Zuckerberg, s’hi poden trobar encara brots verds. Persones que encara no han abdicat de tanta estultícia, com el Juanjo o el Vergés; veus pròpies que aporten criteri, contingut i saviesa; gent que sovint no coneixes en persona però que consideres amics per les bones estones que et fan passar.

A mi, asocial de mena, em fa com a gràcia aquesta complicitat que es crea a base de comentaris creuats i bromes privades. Un d’aquests il·luminadors vitals es diu Juanito i, malgrat no haver-lo tractat mai, em cau de collons. Els seus posts són sempre amables, no pontifica mai i sempre posa un punt de claror, fins i tot als dies més boirosos. Pel que llegeixo d’ell i sense saber-ne gaire cosa, va tenir un ensurt de salut fa uns anys i des de llavors s’empassa la vida a glops de vermut i de surf. Però el que més m’agrada del que escriu és quan parla de la seva dona i del seu nen, l’amor incondicional que els declara dia sí i dia també, sense filtres ni vergonyes.

L’altra dia va fer un escrit marca de la casa que em va tocar l’ànima. Explicava que tot posant el seu fill a dormir, sense previ avís, el nen li va engaltar un “Ets el millor papa del món”. I era com si parlés per a mi, copsant la impossibilitat de pair una frase com aquesta o d’explicar-ne la glopada de felicitat que comporta. I, per sobre de tot, com et fa sentir ni que sigui per un breu instant. Et diu que, malgrat les cagades, no ho estàs fent tan malament.