LA PITJOR MARE DEL MÓN

Una setmana per emmarcar

Em costa definir la setmana del 14 d’octubre. Va estar cuinada amb tants ingredients de diferents gustos que no sé com definir-la. Estressant? Històrica? Caòtica? Sí, sí, sens dubte, però també hi ha altres paraules que li escauen: desastrosa i trista, interessant i divertida, i farcida de patiment i indignació i reflexió i surrealisme. A veure, per on començo. Ah, sí, per Polònia.

No em refereixo al programa de televisió, sinó al programa d’intercanvi amb una escola de Polònia de l’escola del menor d’edat a càrrec (MEC) núm. 3, que va tenir la punteria de fer venir els escolars polonesos just aquells bonics dies en què es va notificar la infàmia de sentència. Nosaltres vam acollir la Martina, una menor d’edat a càrrec en cessió (MECC) encantadora. Mentre els MEC núms. 1 i 2 i servidora entràvem i sortíem de camí o de tornada a manifestacions i protestes, o en les estones que ens hipnotitzàvem davant la tele que retransmetia l’estat general de la cosa, li vaig repetir fins a mil vegades: “ Everything is OK. This neighborhood is very calm...” Sort que la MECC no tenia cap mena de context polític ni cultural d’on s’allotjava, i la cosa va colar bastant.

El MEC núm. 3 i la MECC van viure en una realitat paral·lela, en què l’actualitat va jugar un paper residual. Però jo em vaig passar la setmana fent cremar el WhatsApp per saber on eren i tenir la tranquil·litat que no apareixerien dins de cap contenidor cremat, o entre trets de pilotes de goma o bales de foam. Poca broma. De fet, el que em va fa perdre la son no va ser els aldarulls. Aquella actuació tan dubtosa, arbitrària i irregular de la policia és el que em va fer quedar desperta fins que els MEC núms. 1 i 2 no tornaven a casa. Vaig patir molt, i això ho diu una progenitora que no ha patit mai. Alhora me’n vaig sentir molt orgullosa. L’una s’ho va agafar amb una passió en la qual em sento terriblement reconeguda, i l’altre amb un ànim més calmat i observador. Va ser una setmana de parlar molt, de reflexionar sobre mètodes i estratègies. De passar-nos articles, vídeos, enllaços. De cremar-nos els ulls amb Twitter i Telegram. I de mostrar-los amb l’acció el que pensava: manifestant-me de determinada manera, caminant disset quilòmetres i mullant-me el cul amb certs posicionaments. A tot això la nevera es va espatllar. Ah, i vaig treballar molt. Ah, i vaig cuidar la meva progenitora. Ah, i la Martina va tornar a Polònia sana, estàlvia i feliç.