El professor i el novel·lista

Faig de professor i escric novel·les. En principi, sembla que la segona activitat s’hagi d’alimentar de la primera: si vols escriure per a adolescents, has de saber com són, i el tracte amb els alumnes et proporciona molta informació. Sobretot, si vols escriure sobre el professor. Però si vols que els protagonistes siguin els alumnes, la cosa és molt més complicada. A classe, els conflictes són inevitables, i el professor és, sovint, el mur contra el qual topa l’adolescent en la seva obligació de protestar, rebel·lar-se o confrontar-se per fer-se un lloc al món. El professor viu el desordre, els crits, el vestuari, les actituds, els badalls ostensibles o els mòbils encesos com un conflicte. Però per al novel·lista els conflictes són el ciment de les bones històries. Material literari de primera.

Hi ha una noia que, en el seu intent desesperat de confrontar-se amb el món, es passa mig curs dormint a classe. Sovint ho fa explícit: “¿Puc dormir, que m’avorreixo?” El professor l’acabarà suspenent. Per al novel·lista, en canvi, la noia expressa un malestar, i la seva obligació és aprofundir-hi, saber el perquè. Fuma porros? Està deprimida? La noia es cuida, de manera que està connectada a la vida, però potser no connecta amb el que li proposem a les aules. Per al novel·lista, doncs, La Noia Que Dorm és un personatge potent, amb molt recorregut emocional. Tenim ganes de saber què li passa pel cap.

És clar que un bon professor no es limita a controlar els adolescents per poder fer les classes amb certa tranquil·litat. També procurarà, després de classe, parlar amb els alumnes i descobrir per què dormen, per què ploren, per què es barallen. Aquestes converses són la intersecció entre el professor i el novel·lista. Un territori en què el professor busca comprendre, més que posar límits, i el novel·lista se submergeix en les animetes dels personatges. Però per ser bon professor, a més de ganes, necessites temps. Per això la destil·lació cap a la novel·la de l’experiència que tens amb els adolescents és un procés tan lent. Lent, però segur. Aquest ha sigut un dels meus modestos descobriments. Des que miro d’aprofundir-hi, detesto encara més tantes novel·les per a adolescents amb personatges estereotipats, que només són allà per representar el paper que els reserva l’escriptor. Que difícil és escriure la veritat dels adolescents!