Camino pel carrer amb els dos menors i la major d’edat a càrrec (MEC). No és fàcil aconseguir la confluència espacio-temporal de tots tres i me’ls miro amb orgull. I, de sobte, mentre ens atansem a un semàfor, sense cap motiu, m’envolten i formen una muralla humana que em conté. És una sensació estranya i nova. I m’agrada.
Les seves corpentes són considerables, i hi ha alguna cosa que ha canviat. Ja no soc jo inclinant les meves cervicals cap avall per controlar la colla de gremlins incontrolables. Soc jo situant les cervicals a zero graus, o inclinant-les cap amunt. I els seus cossos em revelen una gran veritat: aviat, més aviat del que em penso, els papers canviaran i seré jo la que els haurà de demanar ajuda en moltes coses. O ells els que me l’oferiran directament.
Potser hi té a veure que tots quatre venim de casa la meva progenitora (hola, mama!) per celebrar els seus vuitanta-un anys. Des d’aquest estiu que va patir un trasbals de salut (tot bé, tot controlat) que tots plegats hi estem més a sobre. I ella, com a bona dona de caràcter ferreny i independent, es queixa d’això. Un dia que la vaig acompanyar al metge es feia l’ofesa i em deia que no necessitava cangur. A mi em fa riure quan diu aquest tipus de coses, com aquella vegada que la vam dur a fer-se una prova i deia a tothom que la volia escoltar que l’havíem segrestat. I em fa riure perquè em veig a mi mateixa d’aquí uns anys dient aquestes coses als ex-MEC.
Aquell dia, sortint del metge, li vaig recordar que ella mateixa havia cuidat del seu progenitor, de la seva progenitora, del seu sogre i de la seva sogra. I que ho havia fet bastant sola. I que ara ens tocava a nosaltres. Que aquesta és la roda de l’agraïment i de les cures. I que no la portàvem al metge de l’orella, sinó de la mà. Em va mirar i no va dir res. Que ja és dir molt.
¿Com s’ho faran aquesta muralla d’ex-MEC per tenir cura de mi quan sigui el moment? Jo m’estic preparant. Em faré addicta als videojocs, i quan em diguin que em toca la pastilla els respondré: “Un moment, que acabo la partida”. I quan em plantin al davant menges exquisides de color verd faré com que vomito. I no em penso fer el llit. Que me’l facin ells. Arribaré tard de prendre el que sigui al bar i diré que no tenia cobertura per avisar-los. I... no puc parar de tenir idees. Que es preparin.
