Immersions que no ofeguen
Pel simple fet de ser el professor de català, gairebé cada any, i ja en porto tretze, algun alumne, amb ganes de provocar, quan entro a l’aula em fa la salutació romana, em crida “ Arriba España! ” o em canta el Cara al sol. Lluny de deixar-me provocar, si veig que l’alumne pot entrar en raó, li faig una lleu pedagogia no adoctrinadora sobre el significat històric del que diu. Sovint no en tenen gaire idea o, en tot cas, molt confusa i sempre ve de casa.
Pel simple fet de ser el professor de llengua (i literatura) catalana, algun alumne em diu que no li cauen bé els catalans, a vegades en diuen catalufos despectivament, encara que irònicament ells hagin nascut aquí. Confesso que m’he vist obligat a aprovar alumnes amb exàmens correctes (ara en direm satisfactoris) que no m’han dirigit ni una sola paraula en català en tota l’ESO. També em pregunten si als meus fills els parlo en català a casa, com si els fes una mena de mala jugada.
Entenc que el problema que tenen aquests alumnes, lluny de males intencions, és que no han sortit gaire del seu entorn lingüístic. També els he vist dubtar de la necessitat d’aprendre l’anglès. Per sort, els alumnes acaben valorant la meva feina més enllà de la llengua que utilitzo, i així ho percebo. Per lògica, com que la meva assignatura és el català, faig les classes en aquesta llengua, que a Catalunya és la vehicular a l’ensenyament. Això en teoria. En alguns centres on he treballat parlar en català és un element que t’allunya de l’empatia dels alumnes. Justament per això alguns col·legues no l’utilitzen. N’hi ha que fan les classes bilingües, i alguns sempre en castellà.
Evidentment les assignatures de llengües no compten, però en les altres, pel simple fet que la majoria d’alumnes siguin castellanoparlants el català pràcticament no s’utilitza. Això no s’explica gaire i ningú fa cap caça de bruixes per no seguir els acords vigents. Sovint es recorda subtilment en els claustres, conscients que en determinades assignatures no es compleix. Però cada docent és sobirà, i quan tanca la porta de l’aula fa segons el que pensa. Només cal parar l’orella i comprovar en quin idioma parlen els alumnes al pati per entendre la necessitat que encara hi ha de la immersió en català. Això si volem que sigui alguna cosa més que una simple assignatura.
