Un porret de tant en tant

En Benet creu que la seva filla es fuma un porret de tant en tant. I que, també de tant en tant, torna a les tantes de la matinada amb signes evidents d’haver begut un pèl massa. Des de fa temps, la noia s’ha anat tornant més reservada. Parla poc, estudia menys, és més mandrosa, no se la veu tan contenta com abans. De tant en tant en Benet i la seva dona reben un missatge de l’institut en què els fan saber que ha faltat a classe sense justificació. La noia li diu que va anar a casa d’en Tal a estudiar, perquè tenien un examen a la tarda. En Benet s’adona que la noia cada vegada diu més mentides. No ho han fet mai, però un dia els pares li regiren el bolso, els calaixos, l’armari. No troben res de sospitós. Ni paper de fumar, ni cap encenedor. I la roba no li fa pudor de tabac. En Benet i la Marta, la seva dona, es resignen a pensar que hi ha adolescents que es distancien dels pares, es tornen esquerps i difícils, s’enfaden per res, i es tornen molt reservats. Caldrà tenir paciència. Parlen amb la noia. Ets feliç? No t’aniria bé l’ajuda d’algú? Ella diu que està molt bé i que la deixin tranquil·la. I així va passant el temps fins que un dia un professor de l’institut -que no és el seu tutor-, els telefona per dir-los, molt seriosament, que la seva filla va tot el dia fumada. Finalment la noia cedeix. Perquè en realitat ja està tipa de mentir i d’allunyar-se del món.

Fa pocs dies, en Benet m’ha convidat a una sessió de teràpia de grup per a nois i noies amb problemes d’addicció a les drogues. Penjats de l’herba. A tots els va costar adonar-se que estaven enganxats. I als pares els va costar adonar-se que el comportament distant o conflictiu dels seus fills era degut a una addicció que jo, almenys, no sabia que pogués arribar a aquests nivells. I tots coincidien a dir que al deixar els porros -amb un canvi radical en les rutines, els hàbits i els amics- el bon rotllo havia tornat a casa. ¿Els haurien deixat sense ajuda? ¿Només amb alguna bronca de tant en tant? Em va semblar que no.

De vegades els pares tenim la idea absurda que no entenem els adolescents, que són així i no s’hi pot fer res. I resulta que ells, els adolescents, potser també estan esperant que, sense bronques i sense crits, els preguntem molt seriosament què està passant. En el fons, estan esperant que els aturem. En aquests casos és la millor manera d’estimar-los.