EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

El concurs

Soc a casa barallant-me amb l’ordinador i els renecs se senten des del Big Ben. La incompetència pròpia i una abdicació incomprensible per part de la televisió nacional de Catalunya, la nostra, fa que la meva dona i el meu nen decideixin fotre’m un cop de mà i sintonitzar-me per la xarxa abans no llenci el MacBook per la finestra. Avui és el dia, el dia del Concurs de Castells. I tot és veure les primeres imatges mig congelades per la pantalla, amb la plaça de braus pintada de colors llampants, i posar-me tovet i venir-me mil records. Com el dia que em vaig adormir, la meva colla feia el primer intent de cinc de nou i vaig arribar tot clapat, just per fer pinya de manera ridícula amb una sola mà perquè tenia el diari agafat amb l’altra. O els pícnics sense mesura amb la meva colla, asseguts a la grada, amb tothom traient carmanyoles i més carmanyoles de coses bones i regalimoses que ens deixaven les galtes ben lluentes. O les excursions esglaonades a la barra (“Ep, que jo ja he fet tres viatges!”; “Au vinga, mou el cul una mica, que has de pair tanta teca!”) per poder suportar el bat de sol tarragoní, aquell moreno paleta i aquella xafogor que no enyoro gens ni mica. I aquelles esperes inacabables entre castell i castell i la impaciència amb els que no són els teus. Per no parlar de les retransmissions espontànies dels veïns de graderia a mesura que puja la canalla (“Està molt obert de quarts”; “El de la rengla del tres està patint força”) o dels amics i coneguts vestits amb la camisa de la seva colla que, de tan concentrats, ni et veuen ni et saluden. Recordo també la rivalitat sana amb les altres colles. La insana també, no siguem hipòcrites, amb les botifarres corresponents dedicades als que tu ja saps. I les polèmiques castelleres que ompliran les converses dels propers esmorzars de feina (“L’enxaneta no havia fet l’aleta!”; “Però tenia els dos peus colocats, burro!”) durant setmanes i setmanes.

Soc a casa i s’ha acabat el concurs. Tinc un munt d’amics al cap, amics que avui dormiran tard, uns celebrant l’eufòria i d’altres oblidant les penes. I també un cunyat cap de colla que es passarà la nit en vetlla pensant què ha fet malament i com millorar la propera sortida. Avui ha tingut un mal dia, però a partir de demà segur que se’n surt.