FORA DE CLASSE

Com reduir el fracàs

Si els que decideixen les polítiques educatives del país preguntessin alguna vegada als docents com les volem, potser no seríem el país de la Unió Europea amb més fracàs escolar. Aquest trist honor té millora, encara que darrerament no he vist programes electorals que proposessin res que no fos simplement l’eterna lluita pel control polític i ideològic dels nostres alumnes.

La solució no passa per canviar de sistema, complicar la manera com posem les notes ni ludificar les classes. Soc conscient que de trampes al solitari sempre ens en podrem fer. La nostra ha sigut abaixar el nivell d’exigència. Maquinar la manera de fer que el sistema, davant la mateixa realitat, faci que els suspesos del passat siguin aprovats satisfactoris del present, i així tots contents, sobretot pares i mares. Aquesta sembla ser l’estratègia perquè a mitjà termini puguem ensenyar a Europa unes xifres menys vergonyoses. Però per a mi això no té cap mèrit i no fa més que enganyar-nos com a societat per fer-nos creure que som el que no som.

Llavors, ¿quines serien les meves propostes? La primera és molt evident. Si un govern vol apostar de veritat per una millora global de l’ensenyament, que n’incrementi el pressupost. Portugal, que ha millorat moltíssim els darrers anys i ha superat de llarg Espanya, hi inverteix un 5% del seu PIB. A Catalunya la inversió és del 3% i encara es creuen que farem màgia amb plantejaments molt moderns però sense pressupost, suposo que tirant de voluntariat, com sempre. La segona és l’obligatorietat d’estar tancat a l’institut fins als 16 anys. Qui treballa davant dels alumnes sap perfectament que aquest 17,9% d’abandonament escolar espanyol és previsible en alguns casos des dels 13 o 14 anys. Evitem que es quedin als carrers i planifiquem un pla de xoc amb què, per altres vies menys acadèmiques i més pràctiques, puguin convertir-se en persones de profit.

Amb l’increment d’inversió es podrien reduir les ràtios: menys alumnes per aula i més professors, amb una formació rica en metodologies però també en continguts.

Dins d’una aula hi ha ritmes i necessitats diferents; si un professor no ha d’atendre de trenta-cinc en trenta-cinc, per lògica se’ns perdran menys persones pel camí.

I encara hi ha moltes propostes més, que diríem de franc si els que decideixen ens ho demanessin.