HORMONES, GUIX, ETC.

La Caputxeta, maleïda

La idea d’analitzar, des d’una perspectiva de gènere, els llibres de la biblioteca d’una escola pública em sembla molt interessant. Però passar de l’anàlisi a la censura i a retirar-los, em sembla lamentable. Suposo que el que volien era cridar l’atenció i encetar un debat sobre el sexisme en la literatura. La fórmula escollida és del tot equivocada, perquè amb els censors no ve de gust debatre res. Des que existeix l’escriptura que s’han destruït textos sobre pedra, o s’han amagat pergamins i còdexs en seccions de reserves, als monestirs, o s’han fet pires amb els llibres triats pels censors.

Quin és el problema? ¿Que els nens se’ns fan masclistes perquè llegeixen 'La Caputxeta Vermella', un relat de dones dèbils i enganyades, víctimes d’un llop mascle que es fica al llit amb una nena? És evident que la Caputxeta respon a una altra època i a uns altres valors, però és un relat d’una consistència que ja voldrien tenir molts contes escrits, només, des de l’oportunisme del pensament correcte. De 'La Caputxeta Vermella' en parlo sempre a les classes de literatura, perquè és un conte que coneix tothom i permet veure, en petit, com si fos una maqueta, com està construïda una peça literària. L’episodi del llop disfressat d’àvia i la nena preguntant, és un moment estel·lar de la literatura de tots els temps. No ho dic de broma.

Vist des de la perspectiva de professor, la cosa encara és més greu. ¿Hi ha algun escriptor medieval que no sigui masclista? ¿No és bo fer llegir als alumnes els fragments més misògins de Llull, Martorell o Eiximenis? ¿No és bo que sàpiguen que això no els invalida com a escriptors? Shakespeare potser era antisemita, però això no va evitar que s’inventés un jueu -Shylock- profundament humà i intel·ligent. Ja fa temps que sabem que hi ha escriptors bons de dretes i d’esquerres, borratxos i abstemis, masclistes i feministes, aristòcrates i proletaris.

I no em digueu que són nens i que se’ls ha de protegir. Aquests censors no han entès que la Caputxeta, com gairebé tota la rondallística, la literatura popular i els millors clàssics infantils, prepara els nens per als conflictes de la vida, perquè connecta amb les pors més atàviques. Parla de confiança i traïció. D’innocència i poder. A més, els nens no són ximples. Que el censor pretengui ser feminista no el disculpa. Fa un trist favor a la causa.