EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

La calçotada

No ens enganyem. Tampoc és que ens calgui un motiu de pes per fer una escapada a les nostres terres. Qualsevol excusa és bona per retrobar-nos uns dies amb els nostres i veure’ls iguals però diferents, com deia aquella cançó. O sigui que, amb l’excusa de la presentació del festival Minipop, ens hem plantat a les terres tarragonines. Hem fet el de sempre, quedar amb amics i familiars, però aquest cop hi havia un al·licient especial, un regal amb olor de fum i gust de ceba tendra. Sí, amics, teníem una calçotada i si això, en condicions normals, ja és un bon motiu d’alegria, imagineu-vos si la fas venint de terres angleses. Una calçotada per a nosaltres és, ara mateix, l’antítesi de la nostra quotidianitat. Vol dir passar un dia lluny de la boira i el plugim, un dia envoltat d’oliveres i vinya, de paisatge terròs, d’ocres i marrons puntejats pel blanc dels ametllers florits; un dia deixant que el solet de març i el vi de cooperativa ens enrojolin les galtes. I és que la calçotada del Minipop, generosa i amable com sempre, vol dir també un retrobament amb el paisatge ondulant i feréstec del Priorat.

I després hi ha tota la cerimònia dels calçots, esclar. Les graelles i la foguera, el fum que et penetra a la roba, les mans negres com el carbó, les taques vermelles de salsa a la pitrera. Comparar divertit els que no paren de pencar socarrimant-se les mans amb els que s’ho miren de lluny fent passar l’espera a glops de vermut. I, per damunt de tot, és veure els més petits, aquests nens urbanites totalment desconcertats per poder fer de nens, per una vegada, sense que ningú els renyi. Quin gust veure’ls enfilant-se pels arbres, saltant els marges i pelant-se els genolls, voltant pel terme carregats de pals i rocs, descobrint tresors amagats en forma de plantes aromàtiques o petjades d’animals salvatges.

I també és tornar-los a casa, veient-los pel retrovisor, amb els ulls tancats, rebentats de tant fer l’animal tot el dia. I quan els treus del cotxe i els agafes a coll, una sospita un xic inquietant: pensar que la seva fortor a calçotada, aquesta que tant ens ofèn, deu ser, si fa o no fa, la mateixa que fem nosaltres, un perfum recordatori que no ens marxarà en tres o quatre dies com a mínim.