LA PITJOR MARE DEL MÓN

Deures i més deures

Fa unes setmanes vaig participar en un debat sobre deures escolars amb Eduard Vallory, d’Escola Nova 21, convidats per l’organització del 'Documental del mes'. El diàleg tenia lloc després de la projecció del documental francès 'L’hora dels deures', en què el director i guionista va gravar durant uns quants anys les sessions de deures escolars amb el seu fill. Unes sessions que deixaven en evidència el fracàs del sistema escolar per a un nano incapaç de connectar amb el sentit d’aquelles tasques, i mostraven el patiment d’un pare que veia en el seu fill la repetició de la seva pròpia història de fracàs escolar.

L’Eduard i jo vam estar força d’acord, tot i que vam explicar experiències diferents. Ell es va sentir totalment identificat amb aquell nano a qui tothom a l’escola assenyalava com un autèntic desastre escolar. I fins i tot va arribar a emocionar-se per la coincidència de sentiments i vivències. Jo, en canvi, vaig explicar la incertesa constant que he sentit a l’hora d’afrontar l’acompanyament i supervisió dels deures escolars com a progenitora. Perquè quan feia com el Ludovic Vieuille i m’asseia a tres centímetres d’algun dels menors d’edat a càrrec (MEC) que esbufegaven i remugaven dia sí dia també a l’hora de fer deures, sentia que m’estava excedint, que els havia de deixar més sols, més al seu aire. Que només havia de supervisar i prou.

Però quan, farta de perseguir els MEC, de demanar-los, comminar-los, imprecar-los que s’asseguessin d’una refotuda vegada per fer els deures, i decidia que el meu control seria remot, experimentava un neguit inquietant pel futur acadèmic del MEC en qüestió. I en tots dos casos no m’agradava gens la relació que em veia obligada a establir amb els MEC i el mal rotllo constant i tòxic. No em molestava haver de quadrar-me amb els MEC, però m’entristia que toooootes les tardes s’omplissin de retrets i males cares. Que el mal humor esdevingués rutina.

Ara els MEC ja són més grans, i al marge de les matèries que cal preparar per als exàmens, segueixo preguntant-me quina és la utilitat dels deures. Un sentit molt qüestionat per Eduard Vallory, un qüestionament que comparteixo en gran part, tot i que amb algun què. A mi no em sap gens de greu que els MEC hagin d’entomar feines avorrides. Mentre no sigui la norma. Perquè fins i tot en feines vocacionals com la meva un ha de ser capaç d’afrontar tasques pesades. Crec fermament en el punt just, però aquest punt just hauria de passar per omplir els deures d’un sentit que en un 80% ara no tenen. I que realment només es faci a casa allò que no es pugui fer a l’escola. No per falta de temps, sinó perquè cal fer-ho a casa. I, sisplau, oblidem-nos dels deures en les vacances escolars més curtes, i que a l’estiu siguin deures imaginatius, diferents, més socials, i no una condemna a mort.