HORMONES, GUIX, ETC.

L’avorriment creatiu

L’any 1930, molt abans que existissin els dispositius electrònics, el filòsof Bertrand Russell ja advertia que els adolescents, si no tenen una certa capacitat de suportar l’avorriment, busquen l’excitació passiva, que consisteix a escoltar o mirar, però no actuar. És curiós que, com a exemple d’excitació passiva que recomana evitar, Russell esmenti el teatre. Era la distracció passiva de l’època. Imagineu-vos què hauria dit de les pel·lícules d’acció, dels vídeos que miren els nostres adolescents al YouTube o dels jocs d’ordinador de matar gent. L’excitació constant ens acaba esgotant sense que deixi res de positiu. Perdre la paciència i voler resultats immediats no és compatible ni amb la ciència, ni amb la cultura, ni amb la feina ben feta o la política. Ni, sobretot, amb la felicitat.

L’avorriment no és res més que la frustració de qui vol que passi alguna cosa diferent i resulta que no passa. En realitat, suposa un desinterès pel món. Perquè al món, contínuament, hi passen coses. Però cal saber mirar i tenir interessos prou variats. O ser creatiu i fer que passin les coses. Si busquem els nostres interessos en la natura, el resultat encara és més positiu. Som animals, i els animals només s’avorreixen als zoològics. Tancats. A la natura, mai. I les vacances d’estiu són un bon moment per connectar amb el món real, que també és la natura per als humans, encara que no ho sembli. Però ¿què deuen estar fent, ara, els meus alumnes? ¿N’hi ha gaires que facin saltar pedres sobre l’aigua? ¿S’interessen per distingir un om d’un vern o d’un pollancre o per identificar el paó de dia o la papallona reina? ¿Els interessen les coves, les muntanyes o el fons del mar? ¿Senten alguna cosa quan toquen l’escorça d’un pi, o la molsa, o quan caminen descalços sobre l’herba? Em temo que no, però no desesperem, perquè en alguns terrenys hem millorat molt respecte al món que dibuixava Russell: els nostres adolescents tenen una manera de viure l’amistat, l’amor i el sexe molt més lliure i gratificant del que podia arribar a imaginar-se mai qui, anys després, seria una mena de guru del moviment hippie. Esperem que, si més no, els que s’estrenin en les coses de la vida ho facin en una platja, a la claror de la lluna, o damunt l’herba, amb les últimes llums del dia, i descobreixin així que no hi ha res, per ser feliç, com la natura.