LA SETENA HORA

Coses sense sentit

La vida no té sentit. Aquesta és la conclusió a què vam arribar fa anys després de donar voltes a l’obra de Viktor Frankl 'L’home a la recerca de sentit.' Tot el que tenim és una vida per construir sentit. Per tant, no cal anar-lo a buscar, ni esperar que arribi; el que necessitem és aprendre a construir sentit en les diferents situacions que ens presenta la vida. ¿En qualsevol de les situacions? La resposta és no. El sentit es construeix en les esquerdes, en els trencaments, en cada ocasió en què la linealitat es perd. Les reflexions de Viktor Frankl ens van portar i ens porten, de manera inevitable, a pensar en les activitats que proposem en els espais educatius, i més en un temps en què tothora fem referència a la necessitat d’aprendre amb sentit.

Com passa a la vida, les activitats que proposem, per valuoses que siguin, sempre queden a l’espera de l’orientació que els donen els alumnes que les han de resoldre. Això ens fa entendre que la millor manera d’adjectivar-les no és amb termes com ara fàcils o difícils, sinó que hem de parlar d’activitats exigents. Es tracta d’una exigència que només emergeix quan s’obre una esquerda entre el que ja se sap i el que s’ha de saber; quan s’ha de donar resposta a una nova situació. Ens referim a una exigència que interpel·la i que posa en evidència el que som capaços de fer sols i el que som capaços de fer quan podem intercanviar sabers amb els altres. Exigència i interacció van de bracet.

La construcció de sentit és una qüestió personal, que no es pot transmetre d’una persona a una altra. El docent que es limita a explicar només avalua la claredat de l’exposició i la resposta adequada o no dels alumnes. El docent que mira més enllà es preocupa per saber de quina manera cada alumne ha donat sentit a la nova situació creada i també té interès per saber com s’ha sentit aquest alumne. El sentit no es dona, s’escolta. I aquesta escolta condueix a la creació d’expectatives. En aquest punt tornem a llegir amb atenció Frankl quan escriu que hem de portar tothom a la pista d’aterratge on hauria d’arribar, no a la que pot arribar perquè, com deia Goethe: “Si prenem l’home pel que és, el fem pitjor. Si, en canvi, el prenem pel que hauria de ser, fem que es converteixi en el que pot arribar a ser”.