Benvingut, cigró!
Cigró, aquest juliol passat vaig saber que gràcies a tu aviat obtindria el títol honorífic de la pitjor bestia del món -o allò que de manera poc correcta coneixem com a tieta àvia-. Quan els teus progenitors ens van donar la notícia de la teva arribada vam rebre la novetat amb les expressions mediterrànies esperades: crits d’alegria, rialles, plors d’emoció, abraçades... Som així, nosaltres. No passaríem mai per suecs... I com que el teu nom llavors encara no estava clar, a casa vam començar a anomenar-te cigró.
Vas néixer fa poc més d’un mes i has passat aquestes setmanes d’encaix entre tu, els teus progenitors i el planeta Terra amb calma, intimitat, pausa i bellesa. Fins que fa uns dies va arribar el moment de poder-te conèixer en persona en un berenar familiar.
La teva neboda valenciana, la major d’edat a càrrec (MEC) número 1, i jo vam ser les ambaixadores de casa nostra. Als MEC números 2 i 3 no és que no els interessessis, eh. El MEC número 2 tenia una cita esportiva ineludible i el MEC número 3... Bé, ell sí que ara mateix passa una mica de tu, però ho has d’entendre perquè té 14 anys i el món nadó li queda a una distància de cinc galàxies. No l’hi tinguis en compte.
La MEC número 1 i jo vam planificar arribar les primeres de totes perquè en portàvem una de cap: volíem bressolar-te en braços. Per aconseguir-ho calia arribar amb prou temps per tenir l’espai de recordar als teus progenitors que som encisadores, aptes i de fiar. I també que acceptaríem esportivament que estiguessis neguitós o que no fos el moment per passar-te a braços aliens. Però et vas comportar com un bellíssim nadó, enriolat i panxacontent.
I després de deixar passar 30 minuts de prudència, en un moment en què el teu progenitor et tenia en braços, el vaig mirar amb aquella cara meva de tieta preferida que el va dur al cine i li va fer cangurs i li vaig preguntar “Que el puc agafar?”, mentre allargava els braços. I per fi, per uns minuts, tu i jo vam parlar de tu a tu. Jo sé que les rialles que em vas dedicar volen dir les mil coses que podrem fer junts. I va passar el mateix amb la MEC número 1, que et va bressolar uns moments després.
El nostre objectiu amb aquella visita, que anava més enllà del contacte físic per passar a l’inici d’una vivència junts, està més que aconseguit. Benvingut, cigró!
