EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

De festival

Era un pla collonut. Anàvem a un festival de música i ho teníem tot ben planejat. D’entrada, amb l’experiència que teníem d’actes similars, havíem demanat al nostre nen que convidés un amic seu per fer-li companyia. D’aquesta manera ens estalviàvem aquell moment tan habitual, quan no pots gaudir de l’actuació estel·lar per culpa d’un marrec que, amb cara d’avorriment, et diu que quan tornem a casa. No, aquest cop tindria un aliat amb qui compartir aventures, trapelleries i ganes de tornar al sofà mentre nosaltres remenàvem el cu-cu. I allà ens teníeu, envoltats de mares amb flors al cap i de pares amb samarretes massa estretes proclamant les seves preferències musicals. Tot era força idíl·lic. D’entrada, el temps acompanyava, que en llenguatge anglès vol dir que no plovia a bots i barrals i, a més, les cerveses estaven ben fresquetes. Els nens, no cal dir-ho, van decidir fer la seva i buscar algun objectiu prou entremaliat. Una hora després van tornar amb un sofà inflable de mida gegant amb què es van distreure una bona estona.

De cop, va sonar una de les nostres cançons i la dona i jo ens vam acostar uns metres més endavant. Van ser un parell de minuts, cinc com a molt, però quan vam tornar l’ambient havia canviat totalment. Els dos marrecs havien tret els seus mòbils i tot d’una van desaparèixer del festival. No hi eren. Vull dir que tant els feia qui tocava, eren a milanta anys llum, incomunicats, que deia el gran Pep Laguarda. Ens vam emprenyar tant que els vam requisar els mòbils. Coi de telefonia, tu, s’haurien de prohibir per sempre.

Tres hores després ja tornàvem. Els nens havien ballat i jugat i estàvem tan contents que com a recompensa els vam tornar el mòbil per al viatge cap a casa. Sort d’això. Fent un transbord ens vam separar i de sobte vam veure esgarrifats que el tren arrancava amb ells dintre i nosaltres fora. Van ser uns minuts de pànic total, fins que ens vam adonar que trucant-los al mòbil els podíem dir que baixessin a la parada següent i ens esperessin allà. No patiu, tot va acabar bé. L’única pega va ser el comentari del nen abans de ficar-se al llit. “Ho veus, papa. Tant de rondinar pel mòbil i al final ens ha salvat la nit”. Fan tanta ràbia quan tenen raó…